El món de la comunicació viu el seu moment de glòria, però sovint sembla no saber aprofitar-ho més que per batre el rècord de les barrabassades. Tenim eines abans impensables per produir edicions impreses o audiovisuals de luxe, i per fer-ne difusió en xarxa, però la notícia de la setmana és del 1972. Els comunicadors han vist una oportunitat de guanyar audiència amb la morbosa presumpta violació de l'actriu Maria Schneider perpetrada pel mític Marlon Brando durant el rodatge de L'últim tango a París. Tot es basa en una entrevista al director Bernardo Bertolucci... de fa tres anys! Les xarxes socials, propenses al sensacionalisme infundat, han fet bullir l'olla treient la pols a velles informacions a propòsit del Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, i els periodistes s'hi han hagut d'afegir per no quedar enrere. La confusió ha estat tal que algun mitjà amb ganes de posar ordre ha titulat «Marlon Brando no va violar Schneider, segons va explicar la mateixa actriu». Queda, doncs, aclarit. El que no queda clar és per què no es pot publicar una notícia si tens la certesa de la seva veracitat i l'has contrastada. Em refereixo ara a la prohibició judicial de difondre l'evasió fiscal del futbolista del Reial Madrid Cristiano Ronaldo. Si la notícia s'ha aconseguit de manera il·legítima, si algú ha robat informació, que li caigui tot el pes de la llei per lladre, però que no es privi la societat de conèixer una realitat d'indubtable interès general. Li diuen democràcia però s'apropa cada cop més al feixisme.
