Donald Trump, president electe dels Estats Units, va parlar per telèfon amb Mariano Rajoy, president del Govern d'Espanya. Segons fonts oficials, la xerrada va durar 20 minuts i aquesta es va expressar el desig de tots dos mandataris de reafirmar les bones relacions entre els dos països a més d'intercanviar punts de vista sobre la crisi econòmica mundial, el Brexit, el terrorisme gihadista i la importància estratègica de les bases militars nord-americanes al nostre país.
Massa agenda per a tan poc temps. Vint minuts no donen per a gaire i menys encara si tots dos interlocutors necessiten intèrpret perquè ni un domina l'espanyol ni l'altre l'anglès, per la qual cosa cal deduir que després de les salutacions, comiats i altres formes d'obligada cortesia, va quedar poc marge per tractar a fons les matèries sobre les quals suposadament van dialogar.
Però en aquest temps de missatges curts, imatges enganyoses i mitges veritats quan no mentides senceres, l'important és la visibilitat de la simulació. La idea que es pretén transmetre és que els dos dirigents es porten bé (tot i que fins a la data no haguessin mantingut tracte directe) i coincideixen en els seus punts de vista sobre el principal (economia, defensa, etc.). No obstant això, ningú ha informat amb claredat sobre qui va despenjar primer el telèfon per trucar a l'altre. El comunicat de la presidència del Govern espanyola no ho aclareix i es refugia en una redacció ambigua de la qual només es dedueix que Trump i Rajoy van parlar durant vint minuts sobre una sèrie d'assumptes. I el mateix fan els mitjans que es fan ressò de l'esdeveniment.
La qüestió no és intranscendent. Que algú prengui la iniciativa de trucar a un altre i que aquest altre es posi al telèfon immediatament té una importància protocol·lària de primer ordre i transmet una sensació d'autoritat inqüestionable. Per tant, és fonamental que sapiguem com més aviat millor si Trump va trucar a Rajoy o va ser Rajoy qui va prendre la iniciativa.
Les relacions dels nostres presidents amb els presidents nord-americans sempre han estat impregnades d'una certa aroma de subordinació, un complex que potser es remunta a la guerra de Cuba. El més desfogat en aquest sentit va ser Aznar al qual, a canvi d'una foto vergonyosa a les Açores, se li va permetre posar les botes sobre la taula al ranxo texà de la família Bush.
Els dos que el van seguir en el càrrec no van arribar a tant. Zapatero va haver de purgar aquell suposat desaire a la bandera nord-americana no aixecant-se al seu pas durant una desfilada militar quan era cap de l'oposició. I a Rajoy se li mesurava el temps i les salutacions que li dedicava Obama quan coincidien en un acte diplomàtic.
Al marge de tot això, és objecte de bastants comentaris el fet que Trump hagués fet al·lusió a la «magnífica ciutat» de Barcelona, on va ser breument per fer unes xerrades, per cert molt ben pagades. Trump té opinions curioses sobre Espanya. «És un país malalt i aquest és el moment d'aprofitar-ho», va dir a la NBC.
