Aquests dies faig d'editora: preparo un petit llibre, un conjunt de contes de Nadal que han escrit els alumnes d'escriptura creativa d'EspaiCaixa. Els alumnes d'EspaiCaixa són grans -grans persones i persones grans, tot a la vegada- i han escrit uns textos que m'emocionen. No sé si és l'esperit nadalenc o si és que a una certa edat adquirim una mena de contundència que gairebé estaborneix, però llegeixo i transcric i intento corregir frases que tenen una força sorprenent. En J, que a classe és més aviat discret, confessa que no ha entès mai res, que buscava el paradís a la terra -l'ha trobat puntualment- i que voldria ser un hipopòtam feliç -i jo sóc feliç com un hipopòtam mentre ho transcric. La C fa que empassi saliva quan l'avi es mor als peus del llit mentre la família l'espera estranyada -la seva Maria estimada l'ha vingut a buscar. Un fragment del conte de la P es torna profundament simbòlic quan la mare diu: «Agafa una cadira i seu amb nosaltres». La nena del conte de la R, que demana la neu als Reis, em sembla entendridora. Sabíeu que el tió i l'arbre de Nadal, d'arrels nòrdiques, tenen la mateixa explicació? Ens volen recordar l'escalfor a la llar, és el regal de la fusta i el confort -l'F explica d'on vénen les tradicions nadalenques i m'adono que no sé res de res.

Però anècdotes a part, molts d'aquests contes parlen de la solitud, de fills i néts que van a casa els avis a endrapar i marxen sense recollir ni un plat, dels que hi havien de ser sempre i ja no hi són. De fills i gendres que es barallen a la taula i de les ganes de dir prou, marxeu, no us vull veure més. Una protagonista valenta els fa fora a tots -«s'ha acabat, és l'últim any que veniu a casa per Nadal». I sí, són contes de ficció, és clar. Però fan pensar. No voldria parlar de la hipocresia del Nadal ni del consumisme: que els carrers estiguin il·luminats i que ens fem regals -amb contenció, és clar- em sembla fantàstic. Però a tots ens passen coses, amb aquestes festes. I em sembla que tenen a veure amb l'amor. I espero que em perdoneu la cursileria però és que al final, quan parlem de l'essència del Nadal enyorada, tots parlem del mateix. Fixeu-vos-hi: si hi ha amor, tot va bé. Si no hi ha amor, t'emprenyes perquè t'has passat tres hores fent canelons i la cuina està feta una merda.

Arribo al final del llibre pensant en l'amor i en la màgia del Nadal i en la solitud i en la gent que ja no hi és, amb el cor encongit. Per sort, la M hi posa una mica de salsa: «Va escollir un vestit blau que ressaltava tota la seva bellesa. Quan va baixar, l'Alexy l'esperava, elegant, i va pensar que era un home molt atractiu. 'Estàs preciosa', 'gràcies'. Van sopar, van riure, van beure, ell li va agafar la mà i van sortir a ballar. Aquell contacte els va agradar, es van mirar i els seus llavis es van unir, va ser com una flamerada. Van pujar a l'habitació, la passió es va apoderar dels seus cossos, ell la va...». No continuo, que hi ha menors! Que tingueu unes molt bones festes (plenes d'amor).