Tots tenim por. De fracassar, d'emprendre nous projectes, de mostrar-nos com som. La por, lligada a l'instint de supervivència, és un llast i una virtut. Ha fet que l'espècie humana hagi poblat els indrets més allunyats del planeta, que hagi enfrontat les situacions més difícils, i se n'hagi sortit. Tenim la por del terrorisme. Del fanàtic que aprofita les llibertats del Primer Món, per atacar de forma covarda gent pacífica que passeja per un mercat de Nadal.

Hi ha qui aprofita aquesta por per treure rèdit polític. Gent sense escrúpols que titlla un col·lectiu per les misèries d'una persona. Sempre hi ha cínics que aprofiten el dolor dels altres per fer negoci. És cert que els països rics no saben enfrontar les riuades humanes dels països més pobres i endarrerits. És cert que el concepte refugiat no és real sempre, perquè barreja famílies que fugen de països massacrats, amb joves de països superpoblats que, amb inconsciència i valor, es busquen la vida. No hi ha un acord de llarg abast de les potències per fer créixer zones del planeta que es podreixen lentament o viuen enredades en guerres. En això, els polítics són destralers i poc previsors. Però l'alternativa xenòfoba és perversa, perquè ens recorda, via el fantasma del nazisme, fins a quin punt els populismes poden buscar solucions que siguin crims contra la humanitat.

La por avui és una forma de propaganda i xantatge. Un 36% dels espanyols es veu treballant més enllà de l'edat de jubilació. La por del demà és una de les pors més terribles, perquè anul·la el present i esborrona la confiança en l'esdevenidor. Hi ha la por de quedar-se sense feina i no trobar-ne una altra. En aquesta societat, més que ciutadans, som consumidors. Les pors, com sempre ha fet l'home en la tribu, es contraresten amb solidaritat i amistat. L'amistat antiga que prové de dècades de coneixement i etapes.

Contra la por hi ha l'amor. L'amor explosiu, i l'amor madurat com el bon vi, en la bóta del dia a dia, dels errors i els projectes. L'amor que és confidència i consulta. Amb qui comentes la tria del supermercat, i el dia viscut; l'amor que, si un dia et manca, és com si s'obrís al teu costat del llit la fossa de les Mariannes. Contra les pors, hi ha les mans que un dia van ser fortes del pare, que encara poden estrènyer, i el record de quan ho feien. La veu de la mare. Hi ha una pregunta, un: com et trobes?, carregat de confiança de la persona que ha compartit tantes coses amb tu. Si carreguem les bateries en aquests detalls d'escalfor, enfrontarem millor les nostres pors. I si no les vencem, almenys convivim amb elles, com el sant catòlic que deia que ser una bona persona és, ni més ni menys, saber conviure amb els teus dimonis.