Ja sabem que som un país on moltes coses les fem d'aquella manera i, per tant, no és d'estranyar que la majoria de les xifres que ens envolten i que serveixen per il·lustrar moltes informacions i també decisions importants siguin fruit del cap mas, del no ve d'aquí, és a dir, de la improvisació. L'altre dia, per exemple, escoltava el president de la Generalitat anunciar cofoi que enguany hem assolit la xifra màgica dels 16 milions de turistes i mentre ho anava dient jo pensava que no he conegut mai ningú, ni cap ens, ni cap organització, que es dediqui de debò a comptar els visitants que arriben al nostre país, malgrat que alguns paràmetres són faves comptades. Poc després, vaig coincidir amb un alt executiu d'aquells que gestionen el turisme a casa nostra i em va confirmar que tot és fruit d'estimacions a partir de fets concrets (fotos penjades a Instagram, visites a museus,...), és a dir, ens inventem la xifra final i per això des que jo tinc ús de raó sempre he sentit, a final d'any, que s'havia superat la xifra de turistes de l'any anterior.

Això, però, no passa només amb el nombre de visitants, passa en quasi tot allò que pensem que algú compta però que en realitat s'inventen: xifres d'audiències, assistents a manifestacions, enquestes que després no toquen vora, participacions solidàries, la població activa, el nombre d'aturats,..., i així en gairebé tot.

Potser sí que som feliços deixant-nos enredar per xifres que permeten decorar les nostres vides o fins i tot prendre decisions i, per tant, no cal que ningú compti res, és suficient estant inspirat i acordant un nombre que després tots reprodueixen i reproduïm com lloros. El problema és quan algú exagera i ja no pot rectificar, com aquella vegada que a Girona venien cinc-centes mil persones per veure Temps de Flors.