Es veu que dos vietnamites van pujar les escales de la catedral un a sobre l'altre, el cap d'un contra el cap de l'altre, i la cosa va ser tan extraordinària que els esperaven a dalt l'alcaldessa, el bisbe i el president de la Diputació, i no hi havia el comandant de la Guàrdia Civil disparant salves perquè devia estar de guàrdia. Que arreu es destaqués que els acròbates eren vietnamites, em duu a pensar que els nadius d'aquell país tenen alguna peculiaritat que els permet proeses d'aquest tipus, potser un cap totalment planer que facilita l'equilibri. Als Maristes tenia un company que anomenàvem Coco, perquè tenia el cap en forma d'aquest fruit tropical, i els puc assegurar que no hi hauria equilibrista al món, ni vietnamita ni indonesi, capaç d'estabilitzar-s'hi a sobre dos segons.
Els dos nois van pujar, cap contra cap, els nosequants graons de l'escalinata principal, i no van entrar a la Catedral perquè anaven descamisats i el bisbe ho hauria impedit. No era més que publicitat del circ que teníem aquests dies aparcat a Girona, però com que això no hauria convocat les forces vives de la ciutat van dir que es tractava de batre un rècord Guinness i allà que van anar alcaldessa, bisbe i president diputatiu. I era cert, és clar. Com més estrambòtic és allò que fas, més probabilitats hi ha que sigui un Rècord Guinness, paraula que es fa servir perquè Rècord Xorra no queda tan seriós. Ser el més ràpid del món a còrrer 1.500 metres és molt difícil, perquè molts s'hi dediquen. En canvi, el rècord del món de pujar escales cap contra cap se'l disputen només els quatre o cinc elements a qui se'ls acut tal cosa, segurament en un dia de borratxera. Jo mateix, tinc pensat batre el rècord mundial de pujar escales a peu coix i fumant en pipa, llegint un llibre de Pilar Rahola i sostenint amb l'atra mà una gerra de cervesa. Tot alhora. Una proesa que ningú no ha intentat i per la qual espero ser rebut al davant de la Catedral per bisbe i alcaldessa.
