Hi ha una sèrie de gent que viu ancorada en el «no n´hi ha per tant». Aquesta expressió, una de les preferides de l´era Twitter, acostuma a ser utilitzada per referir-se a fenòmens culturals, preferiblement audiovisuals, que compten amb un aplaudiment gairebé unànime. Com empesos per un sàtir invisible, triguen uns pocs dies a manifestar la seva valoració i, quan ho fan, et surten amb un comentari, en la majoria de casos de repunt irònic, traient ferro a allò que sembla agradar tant. Amb aquest comentari fan com si estiguessin en possessió d´una veritat absoluta inassolible per a la resta de mortals, que viuen enganyats per un criteri esbiaixat pel sol fet de compartir-lo amb tantíssimes persones. En gran mesura, aquests «no n´hi ha per tant» formen part d´un problema estructural de la nostra societat, basat en la relativització sistemàtica dels gustos majoritaris (allò que mal anomenen «comercial», com oblidant que Jules Verne i Alfred Hitchcock també ho eren) i la prèdica, realment esgotadora, que si una cosa t´agrada molt i molt és que potser no l´has acabat d´entendre.
La darrera víctima de tot això és la pel·lícula La La Land. Més enllà dels gustos i les anàlisis acurades de cadascú, que afavoreixen un molt necessari i enriquidor debat basat en la confrontació d´opinions, hi ha una sèrie de personatges que, sense cap argument que no sigui el de l´acidesa estomacal, ataquen la pel·lícula amb el pretext del seu presumpte servilisme a les expectatives de l´espectador. El més curiós del cas és que acusar La La Land de simple, còmoda, ensucrada o nostàlgica només pot voler dir dues coses: que no s´ha vist (un clàssic de l´era Twitter, també) o que no s´han entès els seus veritables objectius. Que són qüestionables, per descomptat, però sempre que s´argumentin amb més de 140 caràcters. Hi ha una tercera opció, basada en el menyspreu gairebé obsessiu a qualsevol producte que apel·li al romanticisme. Però aquí el problema ja té més a veure amb els respectius traumes de l´adolescència.
