La senyora Rovira ha deixat al seu home. Un senyor amb dues cares, una, ben simpàtica i oberta amb la gent de la feina i els amics, i una altra, tan diferent, de portes endins: una mena d´ogre cridaner i superb, amb els familiars més propers. La senyora Rovira s´ha afartat de la prepotència; de la incapacitat per dir una frase amable, per posar-se en el seu lloc. Per intentar ajudar a les tasques de la casa. Per, en definitiva, ser un home modern. Mai ha patit violència física, però és cert que aquest grau d´indiferència fa més mal que una ganivetada al ventre, i, amb el temps, et fa sentir dèbil i inferior. Avui, torna a viure.
La senyora Rovira fa cursets de tota mena, ha ampliat el seu cercle d´amistats. Es troba tan relaxada a ioga, i comprèn tot allò de la pau interior, el relax i trobar-se amb una mateixa que ha llegit en els llibres d´autoajuda criticats pel bocamoll del marit. La senyora Rovira, amb més de seixanta anys, disfruta d´un grau de llibertat que amb prou feines fa un any no podia somiar. Cuina pels seus quan vol, i no per obligació. Es troba amb ells quan ho desitja, ja no és assistent, secretària, dona de fer feines, i moltes altres feines sobrevingudes. Ara, divorciada i feliç, aprèn que el seu espai és seu, i no se´l vol deixar envair. La senyora Rovira forma part d´aquesta estadística de divorcis en majors de 60 anys que s´ha disparat un 400% per cent els darrers quinze anys. L´estadística, té truc, segur.
Les generacions més antigues estaven educades a aguantar-ho tot. Les dones eren econòmicament i anímicament dependents dels homes. I la resistència a trencar un projecte en comú, es feia tantes vegades en ares de no fer patir els fills del matrimoni. I naixia d´una societat amb prejudicis religiosos, i hipòcrita en les relacions socials. De 725 casos de divorci de gent gran l´any 2000, hem passat a 2.923 el 2015. La progressió denota una societat en la qual la seva gent gran té més marge per desenvolupar una vida independent, on l´esperança de vida en bones condicions físiques i mentals ha augmentat. On parelles de més edat conserven el seu espai, encara que mantinguin una relació de parella. Es valora més sentir-se feliç en comú en pisos diferents, en lloc de compartir espai i provocar conflictes. La societat no sempre avança. El masclisme o la violència domèstica no desapareix. I potser perdem el saber antic de generacions. Però en aquest aspecte, a la nostra gent gran l´importa molt menys el què diran. Molts d´ells volen cercar la felicitat en un entorn agradable, créixer com a individus. Equivocar-se forma part de la vida. Això, lentament, ho aprenem a còpia d´errors, fracassos i coneixences.
