No ens enganyem: quan algú t´insisteix molt que tot li va la mar de bé, és que alguna cosa no rutlla. És un clàssic quotidià trobar-se persones que veus poc o gens i que, a la tradicional pregunta de com va la vida, responen amb una successió d´adjectius emfàtics que mostren una escassa correspondència amb el desencant de la seva mirada. Les xarxes socials ens creen un miratge de la felicitat, basat en la seva projecció selectiva. És a dir, que el que veiem dels altres no deixa de formar part d´un relat autoconscient que va més dirigit a la percepció aliena que no a la veritat individual. Vivim uns temps en què, amb aquesta obsessió per difondre les alegries, acabem relativitzant la tristesa.
El problema és que no la pal·liem o la superem: en realitat només l´amaguem, i ajornem el necessari debat sobre la seva persistència, perquè la virtualitat ens ha convençut que la podem acotar als nostres espais domèstics. Ens hem convertit, per tant, en dos éssers juxtaposats. Un, el més visible, és aquell que es plasma en fotos i ocurrències, sempre mirant de reüll el que creiem que interessa a una incerta majoria; l´altre, que endrecem a conveniència, és aquell que entén la tristesa i les derrotes com un fenomen que ha de quedar amagat a la vista, com si aquest fos un antídot factible per a les nostres fragilitats. Tothom té els seus mecanismes de defensa, tothom afronta els seus problemes com vol i pot, però en l´intent de construir màscares a mida correm el risc de dissoldre la nostra veritable identitat. És legítim no exhibir la tristesa, només faltaria, però en cap cas s´hauria de compensar amb una sobreexposició d´una artificiosa felicitat. Perquè el resultat, al final, acaba essent la cronificació de la desconfiança en els altres, perquè arriba el moment que ja no saps si veus la persona real o, per contra, la versió d´ella mateixa adequada al miratge.
