Una matriu matemàtica és un conjunt de nombres o símbols disposats en una taula de línies verticals i horitzontals. En el món de l'administració es fa servir per quadrar múltiples ingressos amb les despeses: per exemple la primera columna conté els ingressos per conceptes determinats que es van dipositant parcialment en altres columnes de despeses. Avui els fulls de càlcul han facilitat enormement aquesta operació de quadrar, i m'atreviria a dir que va ser aquest full de càlcul el que va impulsar definitivament la informàtica personal que ha contribuït al nivell e digitalització que ara tenim.
En una tertúlia a Els Matins parlant d'energia, la Carlota Pi, cofundadora de la comercialitzadora Holaluz va explicar que, parlant amb un alt funcionari del ministeri d'Industria i energia, li havia dit que no es podia tocar res de la factura elèctrica perquè alterava la matriu, i aquesta era intocable. Volia dir que el sistema té una sèrie d'obligacions que cal mantenir i, qualsevol modificació en l'estructura d'ingressos, l'altera. Dit d'una altre manera, l'statu quo no es pot tocar, els drets adquirits s'han de mantenir. Aquest fet implica que l'objectiu del sistema sigui mantenir la matriu i impedeix que el vertader objectiu sigui, per exemple, abaixar el cost de l'electricitat o generar menys CO2. Aquesta matriu és la causa de les decisions del ministre Soria quan va baixar el consum elèctric: va compensar els ingressos apujant la part fixa de la factura per suplir així la davallada de la part variable. També explica els frens posats a l'autoconsum, impedint que la gent es generi la seva electricitat perquè redueix els ingressos de la matriu i això perjudica les entrades en impostos i també les amortitzacions a certes centrals elèctriques. És a dir, la matriu està per satisfer el sistema encara que sigui a costa del consumidor. La matriu del funcionari és perversa pel fet que impedeix treballar amb objectius millors que no els purament recaptatoris.
Quan tornava de la tertúlia pensant en la matriu vaig caure que de fet és el mateix conflicte de relacions entre Catalunya i Espanya. El pressupost espanyol té una matriu enorme, plena de drets adquirits, d'ineficiències, de trampes, de corrupció... El repte dels polítics es basa en mantenir el funcionament de la matriu costi el que costi, arribant a endeutar-se per fer-ho. Però, ai làs! La capacitat d'endeutament està limitada per la Unió Europea i pel tractat de Lisboa, per la qual cosa cal ser més fi a l'hora de mantenir els ingressos de la matriu, amb poques possibilitats de minvar-los. També a l'hora de repartir despeses, fent servir la potestat de tenir la paella pel mànec, decidint el que han de tenir els poders regionals i locals, tocant el mínim possible les despeses de l'administració central. Com li expliques al porter del ministeri que li abaixes el salari? Com ho fas per dir-li a l'ambaixada d'aquell país que no pot tenir aquelles despeses, com ho fas per abaixar la pensió d'aquell militar, ambaixador o expresident retirats? Com els hi dius a l'exèrcit que no hi haurà més compres d'avions, com li diràs a les preferides del Rei Juan Carlos que això s'ha acabat? Difícil.
Espanya s'ha estructurat amb una manera de fer poc transparent, acostumant-se a generar despesa sense saber el que costa, fent massa fàcil malviure del subsidi. Sabeu allò que diem a un jove adolescent que és bo que treballi per satisfer les seves despeses perquè així sabrà el que costa guanyar diners? Doncs això Espanya encara no ho sap. Al no haver fet la primera revolució industrial (i ja anem per la quarta), Espanya menysprea l'esforç de guanyar diners i s'ha fet una experta en el domini de la matriu, xuclant aquí i allà, impedint als que produïm que ens desenvolupem proporcionalment a l'esforç que fem.
La matriu espanyola s'ha anat complicant, primer amb la quantitat de gent que cal subsidiar per l'atur o per sistemes perversos com el PER, però ara per l'enorme quantitat de persones que ingressen al sistema de pensions. Tot això sense que qui decideix vulgui tocar l'statu quo, els ingressos de la matriu. Per això és impossible facilitar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya, perquè implica canviar de dalt a baix la matriu i fer front a alteracions de massa drets adquirits.
La globalització ha afectat sobretot a la classe mitja dels països occidentals i ha acabat expressant el seu malestar de forma diferent: votant a populismes, a l'extrema dreta, a la radical... a Espanya la classe mitja que s'ha queixat més és la catalana, car ha vist perdre més serveis que no pas l'extremenya o l'andalusa, per exemple, i molt més que la madrilenya, que viu dels ingressos que aporten la resta d'espanyols. La que ha de carregar amb més esforç és la que ha d'exportar i la que treballa amb turistes estrangers, la classe mitja que ha de ser competitiva en el món global.
Per tot plegat el problema de Catalunya no es resoldrà fins que deixem de participar en la matriu de Madrid o bé fins que la matriu deixi de mantenir l'statu quo amb les despeses. Això darrer és molt difícil de fer amb una administració que es va acostumar a resoldre la matriu amb els ingressos de les colònies a partir del segle XVI. És una matriu que en matemàtiques diríem que no té solució.
