1929 - Neix el 3 de febrer a Bogotà.

1937 - Estudis al C. Alemany de Bogotà.

1946 - Acaba el Batxillerat. Ingressa a la Universitat. Decideix entrar a l´orde dominicà.

1946-1954 - És ordenat sacerdot el 1954. Es matricula a la Universitat de Lovaina.

1956 - Retorna a Bogotà. Prepara la llicenciatura.

1957 - Va a París. Entra en contacte amb capellans progressistes.

1958 - Viatja per tot Europa. És nomenat secretari del Congrés dels estudians colombians europeus.

1959 - Torna a Bogotà. És nomenat capellà auxiliar de la Universitat. Organitza la Caixa del rajol, per construir la capella. És nomenat catedràtic de Sociologia i lidera el Moviment Comunal.

1960 - Funda la Facultat de Sociologia.

1961 - És inclòs dins la junta directiva de l´Institut C. de la R. Agrària.

1962 - Encapçala les protestes per l´expulsió de 10 estudiants de la Universitat, i el cardenal de Bogotà l´ordena abandonar la Universitat. És nomenat vicari de la parròquia de Veracruz.

1964 - Es reuneix amb un grup d´intel·lectuals, que elaboren un text per la futura Unitat Popular.

1965 - Creix l´enfrontament amb les jerarquies eclesiàstiques, demanant tornar a l´estat laical. Recorre tot el país donant conferències. Funda el setmanari Frente Unido, que tindrà una tirada de 45.000 exemplars. Comença a crear comitès del Frente Unido per tot Colòmbia. El 18 d´octubre, viatja a les muntanyes de Santander, on s´incorpora com un combat més de l´ELN, decisió que farà pública amb una proclama al poble colombià.

1966 - Cau el 15 de febrer en combat a Patio Cemento.

El 15 de febrer de 2017, feu 51 anys que el capellà-guerriller Camilo Torres va caure abatut per les bales de l´exèrcit colombià en el departament de Santana. Tan sols feia uns mesos que s´havia incorporat com a combatent de l´ELN.

2016 - Després de mes de 50 anys de Guerra Civil a Colòmbia, els diferents grups guerrillers, firmen la pau en el Govern... les FARC.

2017 - El President colombià ordena buscar les restes del mític sacerdot i guerriller d´ELN Camilo Torres.

2017 - Febrer inici converses en l´ELN.

Avui, passats 51 anys de la mort de Camilo Torres, qui es recorda d´ell? I també del Che Guevara i del pobre, solitari i envellit Fidel Castro, mort fa poc.

Cuba és el darrer baluard del socialisme impossible. Impossible perquè des de l´inici de la Revolució Cubana a la Sandinista financiaren les contres dirigides per la CIA, mare de totes les contrarevolucions, a Indonèsia, Xile, etc. Aquests han estat despietats en els seus objectius, ja que la seva irrenunciable fi era la destrucció de les nostres utopies, però ho han aconseguit gràcies també als milers de traïdors, arribistes, avui mercedaris que mai no van ser ni socialistes, ni utòpics com nosaltres.

Un cop més volem reafirmar públicament que si als anys 1968-69 vam pintar el polèmic Mural de l´església de Palau-sator des d´una òptica cristiano-marxista-progressista, compresa amb la visió emancipatòria dels oprimits, quixotada pictòrica que quasi ens costa la pell.

Avui amb el petit article de Camilo Torres, vull dir que fa anys per primera vegada a la Història de l´Art religiòs, un pintor santificava i feia entrar a les parets d´una església: un revolucionari com Camilo Torres, així com el Che i Fidel Castro i pintava un Crist aïrat, també revolucionari com fou el veritable Crist dels evangelis, no l´idealitzat, que feia fora els mercaders, hipòcrites i fariseus del Temple.

Camilo Torres, quan va morir, només tenia 36 anys, una vida recorreguda per la coherència i el compromís fundat en l´amor a la Humanitat. Efectivament, hi ha un fil conductor entre el jove seminarista que assistia les famílies pobres que que vivien al voltant del seminari de Bogotà, el descobriment que sols l´amor revestit d´eficàcia pot ser la genuïna essència d´un cristianisme autèntic i el posterior compromís amb el seu poble, en la creació del Frente Unido, primer, i després en la incorporació en la Guerrilla colombiana. Això ens porta a pensar que nosaltres, com Camilo Torres, fórem educats en una concepció formalista del cristianisme en l´època del Nacional-catolicisme de l´Espanya de Franco, que sols accepten cultivar certs dogmes, símbols, rituals, pràctiques, rutinàriament.

Amb el temps, motivat per les seves inquietuds socials i per la misèria i corrupció endèmica del seu país, fa una ruptura teològica, escriu, descobreix, el cristianisme com una vida centrada totalment en l´amor al proïsme i es fa sacerdot per convertir-se en un servidor de la Humanitat.

Més endavant va comprendre que a Colòmbia no es podia realitzar aquest amor simplement amb la beneficiència, sinó que calia un canvi d´estructures.

Camilo ens recorda la dimensió sacrificada de la Revolució. Mentre no siguem capaços d´abandonar el nostre sistema de vida burgès, diu, no podrem revolucionar-nos. L´inconformisme costa car, costa en abaixar el nivell de vida, costa destitucions, pèrdues de llocs de treball, marginacions, persecucions, canvis de vida, barri, amics, vestir, etc. Camilo i després Boff amb la teologia de l´alliberament, insisteixen en superar la contradicció marxisme-cristianisme, dues concepcions historicistes carregades de messianisme, utopies i afanys de crear l´home nou total, desalienat, en aquesta terra o en la celestial. Mentre lluitem units en l´acció amb el poble, en l´amor la fraternitat i la justícia, ens trobarem, i tots plegats podrem adorar el messies en una Humanitat reconciliada, sense explotadors ni explotats.