Congressos en temps incerts

Aquesta coincidència en el temps i en l'espai ha estat d'agrair perquè hem pogut visualitzar com afinen la seva proposta política i com encaren el futur dos partits amb dos models ben diferents. El contrast en les propostes ajuda a veure'n les diferències.

Eren els congressos del que hem anomenat «vella política» i «nova política» però que han visualitzat que llevat de matisos en el fons es tracta del mateix, de política. En el del PP, la nova política no s'ha ni insinuat i en el de Podem, ha estat present en la utilització de la la tecnologia a l'hora de votar i sobretot, pel tipus de militància, més transversal, amb poc càrrec i amb un vincle més «líquid» del que estem acostumats quan parlem de partits polítics.

Hi ha hagut contrastos més que evidents, però el que s'ha visualitzat sobretot, ha estat, dos moments diferents de la història de política espanyola. El congrés del Partit Popular ha estat un exemple dels congresos dels grans partits al govern dels anys noranta del s. XX. Aprovacions per aclamació, molts càrrecs institucionals, molta satisfacció i molt poc debat polític.

Res millor que el poder per fer que els congressos siguin mers tràmits. Un punt de trobada i de celebració més que el context on replantejar l'estratègia dels propers anys.

Vistalegre 2, en canvi, ha estat una altra cosa. Ha estat un debat polític en fons i forma. Han estat importants les visions estratègiques sobre com enfocar l'orientació política de Podem en els propers anys, però també ha estat una confrontació de lideratges. Després d'haver trencat el bipartidisme i irrompre amb cinc milions de vots al congrés dels diputats, Podem ha de decidir cap on ha d'anar els propers anys. I hi ha dues visions diferents que s'han posat en mans dels afiliats.

Iglesias ha guanyat una partida que sabia des del principi que tenia guanyada, però això no ha evitat la intensitat del debat. Hi ha ajudat la incertesa sobre el pés de cadascuna de les dues opcions principals en el sí de la base morada.

Els mateixos participants al que ells anomenen l'Assamblea Ciutadana sabien el risc que comporta pel partit aquest enfrontament polític tan cru i és per això que, com en les millors tradicions polítiques, el crit d'unitat ha estat el més repetit entre els militants.

Encara que la victòria dels líders dels dos partits ha estat clara, sens dubte Iglesias haurà d'encarar una situació molt més complicada que Rajoy. Han guanyat les seves tesis, el seu equip i òbviament el seu lideratge en surt reforçat però també ha de ser conscient que ara li espera allò més complicat: tornar a unir el partit al voltant de la seva estratègia i integrant les principals sensibilitats del nou partits: els partidaris d'Errejón però també els anticapitalistes d'Urbán. I això passa bàsicament per donar una sortida política a Íñigo Errejón tenint en compte que ha estat el segon durant aquests anys de creixement. No només pel seu innegable pés polític, sinó també pel que representa. Si Podem vol convertir-se en una alternativa al PP i alhora superar al PSOE, Podem necessita a tothom. No només ha de mantenir als que van optar per la nova política el 26J sinó que ha de ser capaç d'atraure als que popularment s'ha identificat com «els que falten».

Així doncs, el postcongrés serà tant o més interessant que el mateix congrés, a diferència del del PP, on no passarà res. El Partit Popular és una maquinària greixada que des del poder intentarà mantenir l'hegemonia en els dos espais que li han garantit la preeminència electoral a Espanya en els darrers anys: el centre-dreta i la idea d'Espanya.

Podem té encara davant seu els reptes de no només disputar l'hegemonia de l'esquerra al PSOE, sinó que ha de ser capaç de construir una alternativa sòlida al Partit Popular, que li permeti governar en un període en què la crisi ja haurà quedat enrere. Un repte més que complicat, que s'ha de decidir en aquests propers anys de govern de Rajoy.

Hem vist, doncs, dos models diferents. De partits, de país, d'estratègies i de lideratges. Però encara ens falta el més esperat, el del PSOE. I aquest, realment promet. El PSOE se la juga de debò. No pot permetre's un congrés en fals ni errar en l'elecció del seu nou lideratge. No es pot permetre fallar. És conscient que la competència, tant a la dreta com a l'esquerra, li porta cert avantatge. I ha de començar a consolidar un espai propi que no estigui tant a l'abast dels altres.

Es preveu un congrés d'infart. No només per la precarietat de la situació del partit, sinó perquè la divisió en el seu cas promet ser encara més acarnissada que la d'aquest cap de setmana. Hi ha massa comptes pendents i massa ganes de revàlida del comitè federal del PSOE. Encara que en el fons, poques diferències polítiques de fons es deixaran veure. Serà una confrontació sobretot de lideratges, on només un pot sortir vencedor. La clau serà la contundència de la victòria i la capacitat de cohesió posterior. I és aquí, on realment se la juga el PSOE.