No sé si s'han fixat que des de fa un temps prolifera la gent ultrasensible a qualsevol comentari que es pugui fer, especialment en l'àmbit dels mitjans en línia i de les xarxes socials. De fet, es podrien determinar dos tipus de persones, les que de seguida posen el crit al cel per qualsevol petita insinuació o interpretació, o bajanada, i moltes d'aquestes ho estan convertint gairebé en un esport professional i, d'altra banda, les que repeteixen com lloros allò que anteriorment han denunciat l'altre tipus de persones, inundant de retweets, m'agrades o de whatssaps els mòbils dels pobres que podem viure sense estar ficats permanentment en cap polèmica, ja sigui de país, de la llengua, de sexe, de raça, d'esports, de política o del que sigui.
Solen ser persones que se senten còmodes denunciant permanentment l'altra, sense adonar-se que amb la seva denúncia i el seu soroll mediàtic allò que fan es posar altaveus a molts desgraciats o desgraciades que, si no fos per elles, no tindrien cap mena de repercussió. I és així com ens assabentem de la barbaritat que ha pogut dir o no (cal tenir en compte que moltes de les manifestacions que provoquen la ira d'aquests ultrasensibles professionals són directament falses) un regidor d'un poble situat a l'últim racó d'Extremadura, per posar un exemple, o un locutor de ràdio poca-solta que fins aquell moment no coneixia absolutament ningú. I així diàriament, hi ha qui es passa la jornada donant veu a presumptes portaveus que ens insulten, que ens acusen de tots els mals possibles, que es mofen dels catalans o dels seus símbols, que ridiculitzen la nostra llengua i la nostra cultura i que, pel que sembla, ens odien a mort, a més de tocar totes les altres temàtiques que ens puguem imaginar.
Realment cal emetre i difondre constantment i a totes hores les bajanades que es puguin dir pel món?
Potser, si alguns no tinguéssim la pell tan fina, viuríem més tranquils.
