El territori català pesenta un mapa amb delimitacions i noms ben marcats. La nostra cartografia de tots els temps és un gran patrimoni cultural. Després hi ha una bona quantitat de realitats geogràfiques que no coincideixen amb una comarca i que formen una unitat determinada de paisatge i estil de treball i vida. És la riquesa del mapa, més enllà de tota marca burocràtica, tècnica o política. Parlarem del concepte subcomarca, que pot tenir tanta o més personalitat que el conjunt de comarques que li concedeixen un tros del seu territori. Aquest és el cas del Collsacabra.
Situat entre la Selva, el Gironès, la Garrotxa i Osona, el Collsacabra presenta uns trets tan peculiars que li donen una marcada personalitat territorial. Començant per la mateixa denominació, té uns orígens remots, documentats al segle XIV, com un eix de comunicació entre Vic i Olot; (Hostalets d'en Bas, era hostal obligatori d'aquella llarga ruta). El Collsacabra té cinc pobles: Cantonigròs, Tavertet, Rupit, Pruit i l'Esquirol. El paisatge té un poderós atractiu, amb les serres ben perfilades de Cabrera i Aiats; l'aigua hi fa meravelles a 44 salts naturals, alguns amb desnivells d'un centenar de metres; aqui es localitza un respectable total de 12 ermites, escampades a un territori de vegetació agraïda amb altituds entre 8oo i 1.1oo metres, a l'altiplà. És una oferta que convida a ser visitada tot l'any, però especialment a la tardor, per l'esplèndida mutació de colors. Tanta singularitat reunida al Collsacabra fa que sigui objecte de diversitat de mirades. Els diumengers, és clar, pel sedant dels caps de setmana; els bosquetants tenen el goig de rouredes i fagedes inacabables; els excursionistes venen a ser els propietaris morals o, almenys, un usdefruit que els ve de lluny; fotògrafs i literats venen a carregar targetes i piles. A la vista de tants motius d'atracció i trànsits, algú va demanant més protecció, contra una possible allau que pot arribar a perjudicar el país. Però és que una protecció o declaració de «parc» equival a un potent toc de trompeta perquè està comprovat que quan la Unesco realitza una declaració de Patrimoni Mundial, a la temporada següent aquell indret duplica els visitants.
Al debat sobre conveniència i circumstàncies de la protecció que es mereixen els llocs singulars serà interessant recordar una opinió del pensador Raimon Paniker, que havia donat precisament des de la seva residència de Tavertet. Proposava traspassar el concepte de l'ecologia i començar a pensar en el que ell deia ecosofia o la saviesa de la terra; segons el seu criteri les persones humanes només som portaveu de la natura, mai els amos i senyors. Deia Raimon Paniker: «La paraula parc significa terreny sagrat. No som els reis de la creació, com se'ns havia dit, sinó que ens hem d'integrar en la creació».
És conegut que quan un territori rural rep un títol de «protecció», els treballadors habitants que hi viuen i en viuen reben una normativa molesta sobre la tela metàl·lica del galliner i el color de les teules i altres etiquetes; els pagesos en marxaran si se'ls empipa. I haurien de ser ells els qui, amb arrels pròpies haurien de mantenir viu el territori. Cal desitjar que les proteccions solemnes no siguin burocràtiques ni trompeteres. Per exemple,cal tenir present que el Parc del Montseny, amb els documents de la seva protecció, es veu envaït per un milió i mig de visitants anuals, tot un perill.
