M agrada haver descobert Quico Estivill en la joventut i a Girona. Trobar en la seva pintura una concordança d´idees. De vegades amb visions carnals i de ressons esotèrics. Escenes de tràgica vidència. La mística de la quotidianitat com un senzill succedani de la mística. M´agrada haver entrat de jove en una exposició seva al segle XX i que va comportar que durant el procés d´allò que anomenem vida sovint el trobés a faltar i, em preguntés i l´Estivill, què fa ara? I buscar-lo i recuperar l´ànsia de seguir-lo. Il·lustraria episodis de la meva avariada memòria amb quadres seus. És més que amistat: la sort de créixer. Quan creixes saps que al teu barri, l´artista viu enfilat en un edifici mig derruït, salta damunt d´estereotips i jugades segures. Estivill representa l´impuls inajornable de l´autor que no s´adotzena. Inventa, cau i s´aixeca. Pragmàtic. En l´ordre o el desconcert relliga la veritat antitètica de la naturalesa humana -s´apropa a l´abisme del caos. Vigila, és astut. El domini de la tècnica és càlcul, la bestiesa del seny desbocat o frenat sempre és de gran calibre. Qüestió narrativa que s´assembla a una novel·la o un enfilall de relats curts. Accepta el traç casual, un color que en porta a un altre -l´atzar- i un final imprevist. A l´exposició Ab Intra a la Casa de la Cultura hi descobrireu l'Estivill, que sorprèn. Aire d´artista forense. Mirada de tres dimensions. El poder dels objectes. Plor analògic. I un dolor que remet a Foix i a Brossa. La memòria s´escapa. Poètica d´inquietant goig i tenebra. Vida descarregada. I el temps i l´amor i les estones guanyades en el silenci dels cafès. I l´obra que no s´atura.
