L'any 1988, els professors nord-americans Noam Chomsky i Edward S.Herman van publicar un llibre sobre la premsa del seu país amb el suggestiu -i irònic- títol de Los guardianes de la Libertad, que a Espanya va sortir a la venda dos anys després, un cop traduït al castellà per Carme Castell per encàrrec de l'editorial Grijalbo Mondadori.
En el llibre, i partint de la base que la llibertat d'expressió no és un instrument al servei d'un bé superior sinó un bé en si mateixa, els autors arriben a la conclusió que l'aparent llibertat dels mitjans encobreix un sofisticat model de propaganda el qual, el principal objectiu és el de «inculcar i defensar l'ordre del dia econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen l'Estat i la societat». Per descomptat, la premsa nord-americana -ens adverteixen- no funciona a la manera del sistema de propaganda d'un Estat totalitari (com aquí va funcionar durant la dictadura franquista), sinó que permet i fins fomenta debats, crítiques i dissidències sempre, és clar, que no contradiguin clarament els interessos que imposa el propi sistema.
I per demostrar-ho, Chomsky i Herman, analitzen amb minuciositat una sèrie d'esdeveniments internacionals (guerres de Vietnam, Laos, Cambodja, Indonèsia, Timor i Nicaragua) i nacionals (Panteres Negres, escàndols Watergate i l'Iran-Contra) en què es va veure involucrat el Govern del seu país. Esdeveniments que, llevat d'excepcions, no van ser tractats informativament amb tot el rigor que es mereixien. Cas a part va ser el famosíssim cas Watergate, considerat un exemple de la lluita de la premsa liberal contra la corrupció política, quan en realitat va ser una venjança de poderosos grups d'influència contra un president que els havia desafiat. («El gos guardià -escriuen els autors del llibre- només va bordar quan el president va començar a amenaçar els privilegiats»).
Doncs bé, contra aquesta premsa ha carregat el nou president dels EUA amb una ferocitat bel·licosa com mai s'havia vist en un inquilí de la Casa Blanca. Segons el senyor Trump, mitjans amb fama de rigorosos com The Wall Sreet Journal, The New York Times, The Washington Post, la CNN i la BBC han format una àmplia coalició amb ànim de desprestigiar-lo davant l'opinió pública. Totes les notícies que li concerneixen són falses i el seu nivell de deshonestedat està fora de control. «Molts dels reporters de la nostra nació ja no expliquen la veritat i molts dels mitjans no parlen per a la gent sinó per interessos aliens. Afortunadament, la gent ja no us creu», va dir durant una roda de premsa.
Desconec en què depararà l'enfrontament de Trump amb els «guardians de la llibertat», aquest grup que el seu cap d'estratègia, Steve Bannon, ha qualificat de «principal partit de l'oposició». Ficar-se amb els que tenen mitjans per airejar draps bruts, o amistats comprometedores, és una imprudència política llevat que sigui el primer pas per a una revolució totalitària. D'altra banda, va en contra d'una màxima atribuïda a Thomas Jefferson, un dels pares de la democràcia nord-americana. Deia Jefferson que ell preferia «diaris sense govern que govern sense diaris», volent significar que el pluralisme en llibertat és el fonament d'una democràcia sòlida.
