La societat industrial crea paisatges inquietants, poderosos i brunzents. No hi ha racó que se'n deslliuri, per sort o per desgràcia. Moltes vegades són construccions conceptualment efímeres, però que duren anys i panys, o al revés, edificis que es fan per durar però que es degraden ràpidament. Les parets s'escrostonen, els paviments es clivellen i la vegetació sorgeix per qualsevol escletxa. Adolf Hitler encomanava al seu arquitecte de capçalera Speer, que en la construcció de nous edificis sempre havia de pensar en l'aparença gloriosa que tindrien quan s'enrunessin, i de runes no en van faltar, però ell ja no les va poder veure. Sembla estrany com el pas del temps dóna una capa de respectabilitat a coses que en el seu moment eren simples baluernes utilitaristes. L'heura entre els rajols descarnats apareix com una obra d'art decadentista i la visió dels núvols a través de la carcanada d'un sostre esfondrat ens deixa extenuats per un excés de bellesa. Naus industrials abandonades, estacions de ferrocarril en desús, locals comercials que no s'han escombrat des d'abans que el primer home arribés a la lluna -tot passat sovint pel sedàs de la fotografia- ens atreuen amb enigmàtica intensitat. Guardem amb zel les antigues xemeneies per on sorgia el fum sufocant dels forns, construïm al voltant centres d'interpretació i organitzem visites teatralitzades. Tot sorprèn i entreté, però dubto que ajudi a comprendre el dolor contingut en aquests indrets. Ningú podrà mostrar mai la suor, les tragèdies quotidianes, el treball infantil, les pors i les angoixes dels horaris interminables i tota la infelicitat que es va produir al seu voltant.
