Per a un enginyer escriure sobre el món de la justícia deu ser tan poc convencional com per a un advocat parlar d'energia, i bé que ho fan. Sé que mai m'he de posar en temes com sanitat, justícia i ensenyament, però els enginyers també tenim entrenada la lògica, i això ens permet tenir opinió de certes coses, tot i no ser-ne especialistes.
Un dia, fa molts anys (ara ja fa molts anys de tot) vaig descobrir que la justícia no tenia res a veure amb el concepte que m'havia anat formant de petit i d'adolescent, talment com quan descobreixes que els Reis són els pares. La justícia en un jutjat, de fet, no practica justícia, tal i com l'entenem de qui té la raó o la justícia divina. No. En un judici hi ha un enfrontament entre uns que acusen i uns altres que defensen i el tribunal decideix qui dels dos té la raó. La majoria de les vegades això comporta que el que guanya és el que té la raó, però sovint passa que qui guanya és el que ha presentat millor les seves cartes, els seus arguments, portant al tribunal cap a llocs que l'afavoreixin. És conegut el fet que, als Estats Units, els blancs guanyen molts més cassos que els negres pel fet que porten millors advocats en la seva defensa.
En un judici guanya qui té un argumentari superior i això passa per intentar tenir millors advocats que l'altre part, proves més evidents i arguments jurídics evolucionats.
Més endavant, i d'això ja no fa tant de temps, vaig descobrir que els jutges també tenen ideologia i, més greu encara, la fan servir en algunes decisions, sobretot quan els judicis són polítics.
El que està passant en la justícia en els darrers 10 anys és un manual sobre com desmuntar el respecte a la justícia i als seus components, una sèrie de fets i decisions que han deixat a la justícia amb el cul a l'aire.
Un dels fets més greus el trobem en els fiscals que en teoria defensen els interessos de tothom, els meus i els vostres, amics lectors. Ens han explicat que els jutges arriben al lloc on es troben per mèrits professionals, a excepció del Tribunal Constitucional i de l'òrgan de control de la judicatura, on s'arriba per decisions polítiques. Els fiscals, però, no són independents com ho són els jutges, car han de guardar obediència jeràrquica. I qui nomena el fiscal general? El Govern. És així com els fiscals acaben perdent independència per esdevenir el braç executor del govern de torn.
Tot això ho hem pogut constatar en els judicis que hem vist recentment i els que tenim en aquest moment. Mirem el judici del cas Noos. Com voleu que el resultat sigui contundent contra Urdangarin i la infanta Cristina si el fiscal gairebé feia de defensor? Com pot ser raonable condemnar un senyor que ha robat dels espanyols, ha practicat prevaricació, tràfic d'influències i altres delictes a només sis anys, deixar-lo en llibertat sense fiança, i a canvi tancar un titellaire a la presó per suposades frases que inciten a la violència? Si la justícia no serveix per tractar a tothom per a igual, és que no serveix i demana a crits la sublevació.
L'any 2009 el tribunal constitucional va anul·lar el concepte d'alarma social a què s'agafaven els jutges per enviar a la presó imputats que havien creat alarma en els mitjans de comunicació. Als anys 90 hi va haver infinitat de processos contra delinqüents monetaris con Luis Roldán, Mariano Rubio, Javier de la Rosa i Mario Conde, que omplien les portades dels diaris i els jutges optaven per enviar-los a la presó abans de ser jutjats. Aquesta forma d'actuar es va acabar arran de la sentència del Tribunal Constitucional amb el pretext que l'opinió pública no pot fer lleis ni jutjar pel seu compte.
Tot plegat acaba sent una provocació. Els ciutadans no tenim dret a fer els nostres judicis i, a canvi, el sistema judicial té la potestat d'obeir les directrius de l'elit dirigent perquè la cadena de nomenaments dels fiscals exigeix obediència jeràrquica.
Els judicis que aniran venint contra la mesa del Parlament (vergonyosa la decisió del fiscal d'excloure Joan Josep Nuet de la imputació perquè «no pretenia incomplir el mandat del TC»), contra la presidenta del Parlament, les sentències dels judicis a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs, i els judicis que encara vindran, no faran més que accentuar la creença que la justícia espanyola és arbitrària i està al dictat del govern de torn, afavorint uns pocs i essent rigorosa amb la majoria.
Dit d'una altra manera, l'ús partidista de la fiscalia s'està carregant el mínim consens democràtic, està mostrant que no és cert que la justícia és igual per a tothom i que un partit, el PP, ha acabat controlant totalment el sistema judicial. Sigui quin sigui el final del procés català caldrà construir un nou sistema que garanteixi la independència dels fiscals, sense obediència jeràrquica de tota la cadena, impulsant la independència dels jutges i dels fiscals. La fiscalia té el mateix paper que qualsevol òrgan regulador, com la CNMC. I ambdós fan el mateix, treballar contra el ciutadà, al servei de les elits. Que els vagi bé; de tant forçar la sublevació, un dia se la trobaran de cara i no entendran el que els passa.
