Les dones i els dies. Els dies i les dones. El passat dimecres 8 de març vam tornar a celebrar un altre Dia internacional de la Dona Treballadora. A diferents indrets de les comarques gironines van tenir lloc conferències, presentacions, trobades, exposicions, dinars, sopars, lectures dramatitzades, lectures poètiques... Actes i més actes per seguir recordant que encara queda un llarg camí per recórrer pel que fa a la igualtat en drets en els diferents àmbits de la vida quotidiana. He escrit en drets i no en obligacions perquè d´aquestes darreres en seguim entomant una quantitat incomparable si ens parem a pensar en totes aquelles tasques que les dones assumeixen dia rere dia. Fora de casa i dins la llar, sobretot quan es tenen fills i sobretot quan els fills són petits. Les dones i els dies.
Segles, anys i, per tant, molts i molts dies intentant obrir tantes portes tancades en un món hostil, ple d´entrebancs i disposat a fer molt difícil cada pas que les dones feien al davant. Si mirem enrere, no hi ha dubte que hem avançat. Hem avançat, però no tant com voldríem o com ens voldrien fer creure. Sota els discursos, les intencions, les legislacions i els gestos rau soterrada la sensació, molt més que una sensació, que les dones han de seguir demostrant la seva vàlua per sobre d'altres consideracions. Han de seguir lliurant la batalla diària en els diferents fronts a un preu molt alt. Massa alt. Poder conciliar la vida laboral i familiar segueix demanant un esforç extremadament considerable, un esforç que segueix recaient majoritàriament sobre les dones i que exigeix moltes vegades fer malabarismes impossibles a costa de l´equilibri i la salut personals. L´any 2017 seguim reivindicant drets o, millor dit, l´ampliació de drets que ja reivindicàvem quan vaig tenir el meu primer fill, que té 30 anys. Un dels fonamentals: l´ampliació generosa de la baixa per maternitat per a la dona, que és qui pareix i alleta el seu nadó, segueix sent un tema pendent. I seguirà pendent. Les dones i els dies.
Amb el pas dels anys constates el que veies venir des de feia temps: que es canvien algunes coses perquè, en realitat, res no canviï. Tanta feina feta, tanta lluita, tantes il·lusions compartides i quant de camí que queda encara. L´habitació pròpia, que defensava Virginia Woolf, en el millor dels casos ja la tenim però l´espai social, polític i laboral en tota la seva dimensió, i amb el que això implica, és més que discutible. Seguim obrint portes i finestres perquè entri la llum de la raó, de la comprensió, del respecte per la llibertat personal i pel desig de canvi però, tot i així, en ple segle XXI, les dones segueixen pagant amb la vida la conquesta del seu propi i intransferible espai personal. Les dones i els dies.
Aquests dies rellegeixo Montserrat Roig -Diari d´uns anys (1975-1981)-. Obro el llibre a l´atzar i em trobo amb un dels seus articles que es titula: «Estimats consellers meus», i llegeixo: «El poder, així, queda ben clar qui el té i qui el vol tenir in secula seculorum.» Al final del llibre, també a l´atzar, hi llegeixo: «Incapaç com em veia de transformar el món... vaig decidir d´escriure'l.»
