Tots sabem que hi ha una constant a la història de les institucions públiques i és que la voluntat política no sempre va a la mateixa hora ni al mateix ritme que el rellotge administratiu. Així, quan un polític diu, per exemple, que vol impulsar la rehabilitació d'edificis, no té en compte que l'estructura administrativa que hi ha al darrere de la seva expressió potser no està pensada per assolir aquest objectiu tan lloable.
Això mateix li ha passat a l'Ajuntament de Girona, on s'acumulen els casos de sol·licituds de llicències d'obres, moltes d'elles de rehabilitació, sense que la política pugui fer res per accelerar el temps de revisió i d'aprovació. Caldria preguntar-se, però, si es tracta d'una qüestió d'increment de la demanda, com sembla que avalen totes les estadístiques, o simplement es tracta d'un problema d'eficiència i de capacitat administrativa. O potser és que els treballadors municipals encarregats d'aquesta tasca van encara amb el pas canviat, en el sentit que segueixen al ritme d'aquests darrers anys, on veure de prop una sol·licitud de llicència d'obres devia ser com assistir en directe a un fet paranormal.
El fet és que de res serveix que l'estratègia o la voluntat política posin el punt de mira cap a una direcció, ens hem d'acostumar que qui realment mana i acaba fent el que vol és la plantilla de les administracions públiques, que saben que aquells polítics que hi posen tanta passió a anunciar objectius en quatre dies ja no hi seran i en vindran uns altres amb uns altres objectius. I ja poden anar dient uns i altres, que a aquell pobre treballador municipal les hores no li cundeixen per a res més que per fitxar, sortir a esmorzar, tornar a fitxar i intentar fer quadrar els minuts per tal que no surti ni un segon de més de la seva dedicació a la cosa pública, no fos cas que algú agafés l'hàbit de creure que les coses rutllen. No, senyors, no rutllen.
