Dijous passat, mentre veia passar els manifestants de la vaga general educativa, em vaig preguntar quants d'ells tenien alguna proposta nova per oferir, a part de l'habitual cridòria contra la LOMCE i contra les retallades i contra els abusos sinistres del neoliberalisme i bla bla bla. Perquè una de les coses que més crida l'atenció és que tots els que critiquen el sistema educatiu actual assenyalin les seves innombrables imperfeccions, però amb prou feines aportin una solució que no sigui augmentar el pressupost i reforçar les plantilles de docents. I res més. Ah sí, és clar, sempre afegeixen a crits que ells defensen l'ensenyament públic, i tal com ho diuen i per la cara que posen, un podria creure que estan defensant-lo a Stalingrad, a vint graus sota zero i contra una divisió sencera de Panzers nazis. Ara bé, hi ha algú que pugui creure que l'ensenyament públic està en perill a Espanya? Hi ha algun pla secret per desmantellar-lo o posar-lo fora de la llei? Cal ser molt ximple -o molt fanàtic-per creure que sí.
El problema més greu de l'ensenyament espanyol és un problema que mai surt a la llum i que mai apareix citat enlloc. I aquest problema és la politització absoluta del debat educatiu i el consegüent menyspreu cap als fets objectius. Des que es va implantar la LOGSE el 1992, l'esquerra ha introduït un model educatiu que ha convertit l'escola (i els instituts) en una mena de centre formatiu a mig camí entre una ONG i una acadèmia de «bonisme». I així, l'ensenyament no ha de crear alumnes que en un futur siguin bons professionals, sinó que està obligada a crear «motors del canvi», és a dir, ciutadans que creguin a ulls clucs que l'Estat ho és tot i que la responsabilitat és sempre de la «societat» -aquest ens platònic- i mai d'un mateix, perquè en el fons no hi ha la responsabilitat individual.
Aquesta visió dels principis educatius és la més estesa entre els sindicalistes i els experts acadèmics que planifiquen els temaris i que decideixen les coses que s'han d'ensenyar (els professors, o almenys una bona part d'ells, són més escèptics perquè saben el nefast resultat que aquestes idees han tingut). Però aquestes idees es consideren intocables i de fet funcionen com a veritables tabús que ningú s'atreveix a qüestionar. Suspendre un alumne és un odiós exercici d'autoritarisme. El reforç positiu és intocable i no se li pot dir a un alumne que ha fet les coses malament, perquè això li crearà frustració i infelicitat. Els coneixements són secundaris perquè l'important és «aprendre a aprendre» (sigui això el que sigui). L'ensenyament no ha de crear bons professionals -això seria mercantilitzar, i per tant pervertir-lo- sinó «bones persones» o «persones felices» (i això vol dir que votin determinats partits, és clar). La Formació Professional o les diverses rutes educatives en funció de la capacitat de cada alumne són «segregadores» i injustes. Les proves externes, les revàlides i la possible avaluació objectiva dels docents són inadmissibles i suposen un atemptat contra els principis sagrats de l'escola pública. Fins i tot el concepte mateix d'intel·ligència de cada alumne és «autoritari» a ulls de molts defensors d'aquestes idees. I com a cristal·lització de tots aquests prejudicis ha arribat ara la croada contra els deures que han emprès de forma temerària molts pares d'alumnes. Com deia Cristian Campos, tant de bo aquests enemics dels deures no es trobin algun dia, si han de passar pel quiròfan, amb un cirurgià que hagi tingut uns pares com ells.
Aquestes idees no estan confirmades per fets objectius de cap classe i per això mateix no passen de ser prejudicis ideològics. Prejudicis, a més, que en molts casos es basen en la ignorància o la mentida. Només cal pensar en les revàlides, que molts consideren franquistes, però que també van existir en l'època de la República, quan el senyor Antonio Machado podia ser a més catedràtic d'Institut, cosa que la LOGSE de 1992 va impedir al considerar que les càtedres eren classistes. Però tot i així, aquests prejudicis es mantenen a qualsevol preu i impedeixen completament qualsevol avanç en el debat o que s'aportin innovacions imprescindibles. A ningú se li ha passat pel cap, per exemple, que per començar a millorar d'una vegada l'ensenyament el primer que cal fer és exigir als futurs mestres un curset de contacontes: per aprendre a atrapar l'atenció del nen, per saber llegir i declamar de forma suggeridora, per teatralitzar l'exposició d'un tema i crear així l'escenari idoni perquè una idea es fiqui per sempre en un caparró. Aquestes iniciatives estan confirmades pels fets perquè tots els estudis demostren que funcionen -igual que la comprensió lectora com a peça bàsica del sistema educatiu-, però per desgràcia ningú se'n recordarà. I d'aquí a deu anys seguirem parlant tan contents de les revàlides franquistes.
