Cartes

maria viñolas llagostera

L´altre dia vaig anar al Cottolengo, a Barcelona. És un asil on s´acullen uns 150 malalts incurables i pobres, mantinguts per la caritat de la gent. No tenen cap ajuda institucional, ni demanen res. Només confien en l´ajuda de Déu. S´ hi respira alegria, joia, i pau.

Era un dissabte. Em van cridar l´atenció els joves que estaven ajudant durant l´hora del dinar. Hi havien també 3 nenes d´un esplai que donaven el menjar a les nenes més petitones. Deien que allà se sentien útils i volien tornar-hi amb altres amics. Cap al tard van arribar uns noiets que havien jugat un partit de futbol i volien acabar el dia fent una activitat ben diferent: ajudant a donar el sopar. Mentrestant van arribar alguns cotxes amb roba, menjar bolquers... allà tot és benvingut.

El que vaig poder viure va ser atenció, ajuda i respecte per part de les germanes del Pare Alegre; elles atenen persones de les quals es pot aprendre a valorar el que tenim i que ens mostren que per damunt del tenir i el poder hi ha el ser. El somriure d´aquests malalts quan pronunciaves el seu nom, en acariciar-los, abraçar-los o petonejar-los és impagable.

En cap cap

M. José Guzmán Ivars Girona

En cap cap cap que al CAP pogués esdevenir el lloc on he sentit que han respost de forma més adient a les meves necessitats. Degut a les retallades, la fama que precedeix als serveis sanitaris, deixa a desitjar. Tot plegat, em va fer témer per l´acompanyament que em poguessin oferir. Quinava ser la meva sorpresa quan després de rebre´m la metgessa, amb una atenció excel·lent, em va oferir ajut més enllà de la «pastilla». Vull agrair públicament l´acom­panyament de tots els professionals del CAP Santa Clara que he tingut el plaer que m´atenguessin i molt especialment els que han fet possible que el grup d´atenció psicoeducativa existís. Un servei que s´adequa a la necessitat real dels pacients i que va a la causa del problema. Felicitats per aquesta iniciativa.

«La La Land» o «Moonlight»?

emma abras garrido girona

Fa unes setmanes es va celebrar la vuitanta-novena edició dels Oscars. Aquest any seran especialment recordats per la confusió a l´hora de lliurar el premi a la millor pel·lícula, en el moment en què Warren Beatty i Faye Dunaway van anunciar La La Land com a guanyadora erròniament, quan la guardonada era en realitat Moonlight.

Després d´haver vist aquestes dues pel·lícules a la gran pantalla, per mi, La La Land és millor, ja que és una comèdia musical senzilla on la direcció, l´actriu principal i la música la fan esser excepcional; en canvi, Moonlight, tot i trencar amb l´arquetip de personatge afroamericà que solem veure al cinema, no aconsegueix arribar amb facilitat a l´espectador a causa de la lentitud de l´acció i el muntatge.

L´anterior edició d´aquests premis va ser molt criticada ja que no hi va haver cap guanyador/a o nominat/da de color. Com que Moonlight només està interpretada per actors d´origen afroamericà, em pregunto si de veritat es mereixia l´Oscar abans que el musical, o simplement l´hi van atorgar l´estatueta per contrarestar les crítiques.