05 de abril de 2017
05.04.2017

Paraules encadenades

05.04.2017 | 07:19

Al voltant de les declaracions de Gerard Piqué a la premsa s'han produït alguns fenòmens semàntics que han desencadenat diferents nivells de polèmica. Que un futbolista surti de les frases fetes i desenvolupi un discurs és condemnable i sorgeixen veus que demanen sancions i multes. Ha sigut com si les expressions iròniques de Piqué haguessin encès la metxa que ha fet explotar un seguit de situacions humorístiques. Patetisme d'alçada. La casualitat ha encadenat frases i conceptes. Messi s'encara a un àrbitre i és sancionat a quatre partits per haver proferit l'insult més ofensiu des que el món és futbol. I el que era un exabrupte passa a ser una situació grotesca.


La defensa a ultrança del políticament correcte trastoca la vida quotidiana. Un acudit porta a la presó. Es condemna a presó una twitera i se la condemna a set anys d'inhabilitació. Hi ha unes seixanta persones pendent de judici entre músics, raperos i twiters, s'ha empresonat a titellaires. Una bromera tòxica s'escampa per la península, qualsevol artista que utilitzi la paraula pot ser acusat d'enaltiment del terrorisme. Un malànima. La sàtira es vista com un exercici perillós. Es judicialitza l'humor i es jutja un polític per utilitzar la metàfora que diu que per fer una truita s'han de trencar els ous. Interrogatori digne del teatre del pànic, surrealisme brut. Tot plegat només seria esperpèntic i prou si no fos l'onada d'intransigència que comporta. S'enceten debats sobre aquesta situació.


Si mirem la qüestió amb una mica de perspectiva ens adonem que l'humor, i sobretot el negre, està situat en la burla que representen les despeses amb les targetes black, la conya de la cara dura dels partits que es financen de sota mà, la broma dels milions amagats en bosses d'escombraries negres, l'impressionant sarcasme del cas Palau i l'enorme quantitat de diner públic utilitzat en megaconstruccions inútils i de per riure. La utilització dels fons reservats per qüestions privades. Humor rosa, quasi líquid. Una cataracta d'esdeveniments que s'emmarquen en una impressionant i inacabable òpera bufa. Espectacles de tòrrida alegria en paradisos off-shore.


Es parla del bon gust i del mal gust, del que la llei ha de permetre i del que no. El sentit de l'humor posat sota vigilància. A la llibertat d'expressió només l'ha de jutjar el receptor que és qui ha d'escollir què vol llegir, escoltar o veure. La llibertat encara és una paraula massa poderosa pels que no accepten el que representa tenir sentit de l'humor sense fronteres. Que es declarin les « corridas de toros espectaculo vivo» és humor negre?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema