11 de abril de 2017
11.04.2017

Adéu, Carme

11.04.2017 | 10:03

El passat diumenge, mentre començava a escriure el meu article d'opinió per a aquest dimarts, i que serà per a un altre dimarts, m'arribava la notícia de la teva mort. El veí més proper trucava a la porta i, tan incrèdul com jo, em deixava llegir el missatge al seu mòbil: Carme Chacón ha mort. No ens ho podíem creure. Al cap d'un moment, la trista notícia ja es donava als diferents mitjans de comunicació. Vas morir al teu domicili de Madrid. Sola. Lluny dels teus éssers estimats que ja patien feia hores perquè no sabien res de tu. Havies emprès el teu darrer viatge. Sense poder-te acomiadar d'ells, ni ells de tu. Vaig començar a escriure aquestes paraules enmig de la commoció. Sabia de la teva cardiopatia congènita. Havia llegit que entenies els dies que anaven passant com un regal i el naixement del teu fill Miquel com un miracle, després que et desaconsellessin de tenir fills perquè posaves en risc la teva pròpia vida. Però obstinada com eres vas poder complir el somni de ser mare. La fotografia com a ministra de Defensa passant revista a les tropes durant la Pasqua Militar, embarassada de vuit mesos, va fer la volta al món. Crec que és una fotografia per a la història amb majúscules, més enllà dels encontres i les diferències. En aquests moments, això ho deixo per als altres. O millor dit, en aquests moments, ningú en parlarà. Vas ser molt criticada pel teu esmòquing per a aquella ocasió que, a mi, personalment, em va agradar molt. Vaig pensar que combinava molt bé feminitat, estil, elegància i fermesa, però com tu vas dir al cap d'uns dies de l'esdeveniment: «Alguns han cregut que del que s'havia de parlar era de la roba de la ministra més que de l'acte en si mateix. Són els mateixos a qui molesta que hi hagi un govern amb més dones que homes i que una dona embarassada sigui ministra de Defensa». Es podia dir més alt però no més clar.

Repeteixo: més enllà de tot el que s'ha dit en els darrers temps o del que es pugui dir, políticament parlant, de Carme Chacón, més enllà de tot allò que no cal escriure, escric, des de l'emoció, que hem perdut un dona jove, valenta, responsable, rigorosa, de fortes conviccions, que va ser també una jove professora de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona durant sis anys (1994-2000) coincidint amb l'inici seriós de la seva carrera política. Una carrera política intensa, contraposada a «una vida tranquil·la» que li havien aconsellat de petita. Una carrera política amb períodes daurats i sonades derrotes, com solen ser totes les carreres polítiques. Les llums i les ombres dels grans corredors de fons. Una dona, una política compromesa amb els temps que li van tocar de viure, i que els va viure com ella creia que ho havia de fer. La maternitat i la política, les seves dues passions, tal com havia manifestat alguna vegada. Dues passions molt difícils de conciliar. Però, ironies de la vida, ara que feia un any que s'havia retirat de la primera línia política, el «seu cor al revés» com ella mateixa deia, ha deixat de bategar. Cansat, potser, de tantes batalles, de tanta feina feta, de tant d'ímpetu, de tantes decepcions, de tantes sorres movedisses en què el món de la política et pot arribar a submergir.

Adéu, Carme. Carme Chacón In memoriam.

«Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s'acosta la fi, el record s'expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.

A l'hora del comiat, només dos mots d' Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.» ( No ha estat un somni, no. Miquel Pairolí)

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema