16 de abril de 2017
16.04.2017

El dietari

Un repàs als temes més destacats de la setmana que ara acaba

17.04.2017 | 06:30

Dissabte aquesta vegada sí
L'afició del Girona FC ha madurat molt. Les frustracions encadenades dels darrers anys han aconseguit que el Girona estigui més que mai a tocar la Primera Divisió del futbol espanyol però que, en canvi, no hi hagi cap gran mostra d'entusiasme ni d'efervescència provinciana com havia succeït a la ciutat en anteriors ocasions. Han estat tantes vegades a tant pocs mil·límetres d'aquest cel pagà que ningú expressa emocions. És increïble la humilitat i precaució que hi ha. Aquesta vegada sí que sembla que aquesta afició està preparada per escalar a Primera. I si no és així, tampoc sembla que hagi de passar res.

Diumenge dia de rams
L'Església té un màrqueting desastrós. El dia de rams és, al marge del ritual catòlic, una atractiva expressió folklòrica que l'Església mai ha sabut explotar. D'aquí que aquesta processó que fa unes dècades era, per imperatiu social, multitudinària, actualment tingui un esquifit seguiment, com la que avui ha presidit el bisbe Pardo a la plaça dels Apòstols de la catedral de Girona, amb escassos nens –la canalla que hi havia semblava simple atrezzo– i moltíssima gent gran. Molt gran.

L'Església basa la seva existència a tenir cura de les ànimes però per garantir la seva persistència faria bé d'utilitzar tècniques modernes de fidelització. Sense considerar-me un catòlic, en la mesura que un català pot negar la seva arrel catòlica, de petit, el dia de Rams m'entusiasmava.

Aquelles concentracions de tot el poble a la plaça de l'Església, amb els nens estrenant l'elegant muda estiuenca, fent lluites d'espases amb palmes i palmons i menjant aquells rosaris de confits. Era un esdeveniment que socialitzava.
Durant massa anys l'Església s'ha pres massa seriosament ella mateixa, intentant evitar que cerimònies seves amb gran atractiu es converteixin en espectacles pagans.

S'han equivocat. Potser els hauria ajudat a retenir clientela.

Dilluns, el filó de la justícia
Els poders estatals han descobert el veritable tret diferencial del català: la pusil·lanimitat. Han trigat a redescobrir-ho perquè els llibres d'història demostren que entre les virtuts del català no hi ha la valentia ni l'heroïcitat. El poble català és, en general, molt hedonista i poc màrtir.

En els temps actuals, en la justícia han trobat l'antídot òptim i invencible per desactivar els ­catalans independentistes. Val per tot: Per desmuntar referèndums, per inhabilitar presidents de la Generalitat, per fer retirar estelades dels balcons, per trencar ous per fer la truita i, des d'ara, per dallar la llibertat política d'un ajuntament per declarar-se territori desmilitaritzat. L'Exèrcit ha demandat Llançà per aquest motiu i és molt probable que un jutge aboleixi l'acord i, per tant, converteixi Llançà en territori militaritzat.

La conclusió podria ser fatídica però, no! La veritat és que hem millorat. Vuitanta anys enrere els avantpassats d'aquests soldats no haurien optat per la trinxera de les lleis.

Dimarts, justícia arcaica
La Fundació Tutelar denuncia que el col·lapse que experimenten el jutjats, amb els conseqüents retards que provoca, dispara els espolis a persones amb malalties mentals per part dels seus familiars, cuidadors o veïns. Mai aquest col·lectiu havia patit tants robatoris. La fundació exigeix que els parsimoniosos jutjats accelerin les mesures cautelars contra aquests repugnants lladres sense escrúpols.

Però el cas és que el col·lapse a la justícia no existeix de la manera que ho justifiquen els seus actors. En realitat, el sistema és víctima d'una planificació bu­nyolera. Cap administració s'ha atrevit fins ara a reconduir el funcionament ordinari de la justícia catalana posant-hi gerències o introduint-hi la cultura del cost-efectivitat que, en canvi, sí que s'han atrevit, i de forma descarnada, a instaurar en un sector públic molt més sensible, com és el de la salut. El col·lapse ­judicial en alguns casos no és només un tema de posar-hi més gent i més recursos, sinó ­d'organització i d'eficiència. Tots els oficis, empreses, sectors i àmbits de sector públic –jo no dic del privat– cada vegada estan més ­sotmesos a criteris d'eficiència i ­objectius. I per què no la justícia?

Dimecres, agombolar el català
L'escriptor bisbalenc Antoni Puigverd genera una interessant discussió a la redacció periodística on treballo. A conseqüència de l'ús, en la seva brillant columna sobre la mort de Carme Chacón, del terme agombolar. Ningú sap què significa i, malgrat no saber-ho, molts el considerem un terme decimonònic, però es queden muts quan algú els demana que tradueixin al català el mot castellà arropar.

En el passat, el català va ser un idioma que usava un lèxic riquíssim i amb moltes expressions pròpies. Actualment és un llengua que parlem amb mil paraules, si és que hi arribem, i que té unes influències inevitables del castellà que l'adulteren. Molts periodistes i escriptors a preu fet troben carrinclones determinades expressions catalanes i troben més punyent i avantguardista traduir expressions castellanes.

La innecessària simplificació que es va fer del català després del franquisme, sobretot a través dels mitjans de comunicació públics catalans –que van empestar la resta de mitjans-, l'han convertit en un idioma esquifit amb parlants acomplexats i de verb gandul. I quan un escriptor intenta recuperar l'ús de les paraules que empraven els besavis o rebesavis s'enfronta a la marginalitat.

Dijous, calaveres amb mòbil
A Verges aquesta nit es veuen més telèfons alçats que calaveres dansant. El telèfon mòbil contamina la bellesa dels moments i destrueix atmosferes. Assistir al festival de les Llums de Fiji, al festival des Colors de l'Índia, a una desfilada militar al Nepal o a la Dansa de la Mort ha perdut poesia.

Fa uns anys, ho parlava amb el fotoperiodista Steve McCurry, que deia que els denominadors comuns de la globalització han destruït moltes singularitats i li han fet avorrir els viatges que van fer única la seva obra. Us imagineu el retrat la nena afganesa d'ulls verds parlant pel mòbil?

Tants telèfons mòbils alçats i il·luminats, pertorbant la gravetat de la Dansa de la Mort, desnaturalitzen aquesta macabra processó de l'edat mitjana.

S'imposa pactar noves normes de de decòrum i convivència, on el mòbil quedi desterrat, de la mateixa manera que no es deixa pixar els borratxos a la via pública.

Divendres, rodalies AVE
El Ministeri de Foment finalment accepta l'estranya proposta del Govern català i vell anhel convergent –de la vella Convergència i Unió gironina– de fer un baixador de l'alta velocitat a l'aeroport de Vilobí d'Onyar. De fet CiU volia que l'estació de l'AVE de Girona es construís a l'aeroport. Joaquim Nadal va impedir el que hauria estat una espifiada i irresponsabilitat gegantina.

No n'hi ha prou que l'AVE entre Girona i Barcelona sigui una estafa als viatgers. És un engany perquè en aquest trajecte mai (mai és mai) se circula per sobre dels 199 quilòmetres per hora quan els estàndards internacionals fixen que per ser considerada una línia d'alta velocitat els trens han de rodar a més de 250 quilòmetres per hora.

No conformant-se amb això, ara volen passar dels 38 minuts actuals que es triga d'anar de Girona a Barcelona a, com a mínim, 45 minuts, fent aturar els trens en aquest sobrer baixador de l'aeroport.

Convertir l'AVE en tren de rodalies per beneficiar un aeroport irregular per enviar gent a ves a saber on i per perjudicar els usuaris del país.

Per això no calia invertir en alta velocitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema