23 de abril de 2017
23.04.2017

Anem sobrats de memòria

23.04.2017 | 07:19

Poc abans de visitar el Gran Arquitecte, Salvador Espriu va publicar el poemari Per a la bona gent, encapçalat amb una cita del Príncep de Maquiavel. Traduïda, diu que «Els homes són perversos per naturalesa, si la necessitat no els obliga a ser bons.» La càrrega irònica d´aquest «bons» es trasllada al «bona gent» del títol espriuà. Amb menys mala bava, però amb la mateixa funció admonitòria: de bona gent, en corre ben poca.
El primer poema, Inici de primavera empordanesa, s´entaula amb un «La llum venia / de molt enlaire i baixa». L´autor no pot ser més exacte. A l´Empordà, la llum té un hàlit divinal. Cruix, immortalitza el paisatge, quan davalla, com una foguerada redemptora. Llavors el personal tragina un aire beatífic. Etcètera.
La bonesa és un bé escàs. Oimés quan es practica de manera desinteressada. Perquè la pau i la fraternitat són paraules que la gent potineja, però rarament descriuen una actitud ferma. Tant és així que, a guisa de testament, Espriu llega quatre coordenades, de fet una torxa, per si encara hi ha esperança d´esbandir les ombres. I prega. Com al poema Oració al senyor sant Jordi: «guarda´ns sempre / del crim / de la guerra civil (...) Ajuda´ns / a merèixer la pau.»
L´any 1985, Espriu deixava aquest món enrere que el trau de la guerra civil encara supurava posterma espanyolista. Malgrat tot, les diades de Sant Jordi ja s´havien convertit en actes d´enaltiment d´un país, d´una llengua, i de la seva bona gent. Entre pètals i fulls, Catalunya esdevenia un oasi de cultura, de sentiments fraterns. Morta l´aranya de l´odi, el nostre Patró descavalcava i s´agenollava, amb una rosa als llavis, davant la mare pàtria. I acte seguit la prenyava de bons auguris. Però sota la pell blanca de les pubilles idealitzades, dèiem, la ferida ibèrica borbollejava.
El periodista i fotògraf bisbalenc Pere Maruny va créixer en el país que l´Espriu abandonava. Una terra que regava roses i lletres, esperançada, però que ho feia sota el jou dels que l´havien devastat. La «bona» gent que deia Maquiavel, sortia de l´entrefosc. Volent passar per factòtums de la reconstrucció, els vells assassins es disfressaven de polítics i de banquers. Obligat per les circumstàncies, el franquisme irredempt s´injectava el bòtox de la democràcia i, mentrestant, les clavegueres de l´Estat seguien bombant la infecció.
És per no trencar el fil, per no oblidar l´avís de Maquiavel i l´oferiment d´Espriu, que Maruny ha publicat No anem sobrats de bona gent. Cru com el primer, desenganyat com el segon, i amb aquella llum empordanesa que no deixa res per verd, Maruny debuta amb un paper molt recomanable, entre la novel·la negra i el llibre denúncia. I si el títol espriuà era obsequiós, el títol marunyià és una constatació. Ben galdosa, val a dir, perquè demostra que de la redempció col·lectiva, de moment no se´n veu ni la punta. Llegeixin-lo, i doncs és un dels llibres d´aquest Sant Jordi que avui tornarem a celebrar, obligats a no oblidar mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema