27 de abril de 2017
27.04.2017

Cartes

27.04.2017 | 01:12

Arbitratges
Lluís Vilà La Bisbal d´Empordà
Res del que servidor pugui opinar sobre els arbitratges en l´esport aportarà cap novetat al respecte ni tampoc servirà de res; de tothom és sabut que passen coses estranyes en alguns partits de futbol, bàsquet... Reconeixent la dificultat en l´arbitratge i l´honestedat dels àrbitres, els interessos econòmics semblen marcar la pauta a l´hora d´interpretar el reglament a nivell professional, si bé en categories no professionals també es veuen barbaritats. El problema que han generat els anomenats escàndols arbitrals és que ja formen part de l´essència de la competició: un club s´estima més un àrbitre que no pas un altre per haver aixecat sospites d´afavorir determinat club de futbol, famós o no, o perquè pertany a una determinada demarcació geogràfica d´un país. Sembla que la multitud de càmeres que envolten els terrenys de joc no influencien en què els arbitratges siguin nets i imparcials del tot, ni tampoc la professionalització del món arbitral ha aconseguit gaire res al respecte, a tu et trec targeta i a l´altre no o a tu et xiulo penal i a l´altre no... Tot depèn de la interpretació, quasi sempre de­can­tada a afavorir, sovint descaradament, el club poderós, llegendari i més internacional. Així, doncs, veiem com l´aficionat va al camp sabedor que si interessa que un equip guanyi per algun motiu dependrà de la interpretació honesta del jutge assumint que aquest fet ja forma part del joc. També es pot veure flagrantment com hi ha arbitratges que permeten la brutalitat del contrari i en canvi certs jugadors semblen intocables, no t´hi pots acostar a menys d´un metre, si no reps targeta. La tecnologia que es vol implantar als terrenys de futbol elimina un petit percentatge d´error, la resta tot és interpretació arbitral, res a fer. Una última cosa: qui lesiona de llarga durada un jugador amb males intencions hauria de ser sancionat pel mateix període de temps que duri la recuperació del lesionat.  En definitiva, volem ser en­ga­nyats, però ja ens va bé.


A l´amic Bosch Martí
JOAQUIM TORRA ROURA GIRONA
Com sigui que en el teu article de dimarts 25 de maig, Bosch Martí, un idealista gironí, amb el qual coincidim políticament, no en va som espanyolistes d´una Espanya federal i republicana, amb una bandera i un himne€ Però anem al gra: T´equivoques amb els titulars: «La Devesa, 40 anys després», són 50, era el 1967, però tu i jo vam aplegar-nos en una segona versió de «Salvem la Devesa» el 2007 quan vam poder «fer fer marxa enrere» al disbarat d´un pavelló al parc€Era precissament llavors quan vaig llançar una pregunta en aquest mateix nostre diari i em va contestar Quim Nadal. Feia referència al per què no es va portar a terme el projecte premiat pel MOPU. Tu ratifiques la contesta: «No es va poder realitzar perquè no hi havia diners». Et felicito perquè de memòria en tens quan recordes exactament aquella passejada quan de mi va sortir la frase «Pensava que erem rics€ no rucs».  
Aquesta Semana Santa he estat a Madrid i Valladolid, i m´he passejat pels seus parcs, el Retiro i Campo Grande, respectivament. Aquells parcs són el que jo voldria per a la Devesa gironina. Si hi van pocs gironins ara, igual d´aquí uns anys, per necessitat i no vull ser catastrofista, no podran sortir cap al mar proper i estaran condemnats a fer companyia als actuals «nous gironins, procedents d´Amèrica del Sud». Ells ens trasmeten felicitat als «gironins de tota la vida».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema