Sense que ens n'hàgim adonat, des de fa tres o quatre anys hem començat a interessar-nos per les eleccions als països importants d'Europa. No com si fossin les nostres eleccions, és clar, però sí com unes eleccions que d'alguna manera ens afecten i que tindran conseqüències en la nostra vida diària. I per això molts vam viure les eleccions franceses de diumenge passat amb la mateixa atenció que si es tractessin de les nostres. A les vuit del vespre jo ja estava davant del televisor, esperant els primers resultats dels sondejos. Molts ens havíem fet a la idea d'un resultat diabòlic si guanyaven la ultradretana Le Pen -amb el seu discurs incendiari contra els immigrants i els treballadors estrangers- i el chavista Mélenchon (ell mateix presumia de ser un admirador d' Hugo Chavez), dos candidats que estan en contra de la Unió Europea i de l'euro i que tenen programes econòmics que serien un retorn a l'estatalisme proteccionista i a la despesa absurda de diners públics. I si un d'aquests dos candidats arribava a guanyar la segona volta de les eleccions -i alguns sondejos així ho anunciaven-, seria molt probable que s'iniciés el procés que conduís a la desintegració de la Unió Europea.
I la veritat era que la candidata Le Pen tenia moltes possibilitats. El seu discurs atrau els treballadors industrials de les zones on cada vegada queden menys fàbriques en peu, i també als habitants de les petites ciutats que s'han quedat al marge de l'economia competitiva, aquests propietaris de fotocopisteries i ferreteries i agències de viatges que veuen com els seus negocis deixen de tenir sentit en el món d'Internet i Amazon. I al costat d'ells, molts jubilats, agricultors i petits empresaris que veuen amb mals ulls la presència de milions d'immigrants -o fills d'immigrants- als que no consideren veritables francesos i als quals culpen de tots els mals del seu país. I Mélenchon comptava amb el suport de molts joves que viuen en precari i que amb prou feines poden arribar a final de mes, a part d'aquests mateixos immigrants que viuen a les deprimides zones de la banlieue que en realitat són guetos on els islamistes radicals i els mafiosos locals imposen la seva llei.
I la veritat és que les alternatives a aquestes dues opcions no semblaven gaire fiables. El candidat de la dreta conservadora, François Fillon, apel·lava a la França catòlica de tota la vida, però estava desprestigiat pels petits casos de nepotisme familiar que indignen la gent del carrer perquè demostren que el sistema polític és una bombolla endogàmica plena de privilegis. I el candidat socialista, per la seva banda, havia estat elegit en unes primàries i era un fosc apparatchik sense carisma ni discurs. Quedava la incògnita del candidat Macron, el més jove, un jove exministre d'Economia (39 anys) al qual l'escriptor Michel Houllebecq va definir com «un robot», que semblava un producte del màrqueting encara que almenys tenia una bona formació -filosofia, música, finances- i també semblava ser l'únic amb les idees més o menys clares: reformisme, europeisme, optimisme i una barreja de liberalisme econòmic i dels principis de l'Estat del Benestar. En tot cas, Macron semblava un candidat massa novell i inconcret per competir amb dos polítics tan bregats com Le Pen i Mélenchon.
Doncs bé, va guanyar Macron, seguit a curta distància per Le Pen. Com que els socialistes i la dreta de Fillon han demanat el vot per a Macron a la segona volta, és gairebé segur que aquest serà el pròxim president de França. Cosa curiosa, el chavista Mélenchon no ha demanat el vot per Macron, a qui considera un representant diabòlic del neoliberalisme.
En qualsevol cas, ha guanyat el candidat menys dolent de tots i l'únic que sembla tenir una idea del país que vol. A París, la victòria de Macron ha estat aclaparadora, però en les zones rurals i al sud més pròsper de la Provença i Llenguadoc ha guanyat Le Pen, igual que a les àrees del nord industrial -que s'ha quedat sense indústria-, on gairebé tots els obrers s'han passat en massa al bàndol ultradretà del Front Nacional. I en les banlieues de les aglomeracions urbanes, on viu la gent amb menys renda i menys expectatives de millora, ha guanyat de forma aclaparadora el discurs demagògic i irrealitzable de Mélenchon.
Així que França s'ha dividit en dos, igual que els Estats Units de Trump: l'oest pròsper davant del nord i l'est que s'han quedat despenjats de la modernitat; les ciutats importants enfront del camp i les petites ciutats de províncies; les àrees connectades a l'economia globalitzada enfront de les que viuen de subsidis i de la nostàlgia dels bons temps perduts. I sí, per fortuna ha guanyat Macron, però li queda una immensa tasca per evitar que aquesta fractura social no li esclati algun dia a les mans.
