El proppassat mes de febrer va morir Norma L. McCorvey. Amb el pseudònim de «Jane Roe», es va fer famosa a principis dels anys setanta als Estats Units, quan, amb 22 anys va quedar en estat i va interposar una demanda reclamant poder avortar. Es basava en la tesi que l´embaràs havia estat causat per una violació, la qual cosa no era veritat, tal com anys més tard van reconèixer tant Norma com les seves advocades. Mentre durava el plet Norma va tenir la seva filla i la va donar en adopció. El cas va arribar al Tribunal Suprem, que va resoldre que la dona, emparada en el dret constitucional a la privacitat, podia elegir si continuava o no amb l´embaràs. Això va obligar a modificar totes les lleis federals i estatals que prohibien o limitaven l´avortament.
Vint anys més tard Norma va reconèixer que no havia estat violada, i que havia actuat com a peó de dues joves i ambicioses advocades que perseguien canviar la legislació sobre l´avortament. Cal afegir que tota la defensa judicial de Norma va ser finançada pel fundador de la revista Playboy. En els seus darrers vint anys de vida Norma ha estat una activista destacada a favor del dret a la vida dels no nascuts.
A l´Espanya dels anys vuitanta la despenalització de l´avortament es va limitar a tres supòsits concrets: risc greu per a la salut física o psíquica de la mare, violació i malformacions en el fetus. Les estadístiques del Ministeri de Sanitat demostren que aquests supòsits, que es van utilitzar per justificar jurídicament i moralment el canvi legislatiu, suposen només un 10% dels avortaments que es practiquen a Espanya cada any, al voltant dels cent mil. Avui l´avortament és l´única sortida que la nostra societat ofereix a les dones que queden embarassades en situacions de dificultat personal o que simplement no volen assumir la seva maternitat. Només les associacions provida, amb els seus propis i limitats mitjans, ajuden les dones que, malgrat tot, volen continuar l´embaràs.
¿Com és que cap Administració pública ofereix ajuda a les dones que volen continuar l´embaràs, per poder tenir la criatura i després poder decidir si continuen fent de mare o la donen en adopció? ¿No seria aquesta una mesura justa i necessària en un país on hi ha moltes més parelles que volen adoptar que nadons o infants que poden ser adoptats? ¿Com és que l´Estat francès, que tampoc ofereix altra solució que l´avortament, aquest mes de febrer ha aprovat una llei que preveu castigar amb penes de fins a dos anys de presó i 30.000 euros de multa les pàgines d´internet que defensen la vida i en les quals es manifesta que l´avortament comporta riscos mèdics i psicològics, o que recullen testimonis de dones en contra d´aquesta pràctica?
La resposta a aquestes preguntes és que avui els poders públics no prioritzen ni la protecció de la vida humana del no nascut ni una efectiva llibertat d´opció de la dona, sinó la imposició del punt de vista del feminisme radical, que des dels anys seixanta ha fet del dret a l´avortament bandera de la seva particular visió de la llibertat de la dona. Al feminisme radical no li interessa, per raons ideològiques, que des de l´Administració s´ofereixin altres opcions a les dones embarassades, encara que a aquestes dones sí els interessa poder disposar d´opcions alternatives a l´avortament.
Avui pot estar passant quelcom semblant amb el tema de la transsexualitat. Darrerament els mitjans estan centrant l´atenció en casos singulars i dramàtics. Sembla que es busca commoure emocionalment la ciutadania i aconseguir l´acceptació social de la transsexualitat com a solució per als infants amb disfòria. També aquí com a «única solució»?
Els casos de disfòria, sentiment d´inquietud o disconformitat de la persona amb el seu sexe de naixement, són situacions delicades, especialment en els menors d´edat. Els pares afectats es troben sovint desbordats i sense saber què fer. I cada vegada més pressionats per la nova cultura favorable a la «diversitat sexual i afectiva» i pels desitjos dels fills menors, que no tenen la maduresa suficient per optar per solucions dràstiques que modificaran la seva condició física natural i que poden provocar-los un dany personal greu i irreversible.
Als EUA, país amb molta més experiència clínica en transsexualitat, el Col·legi Americà de Pediatres s´ha manifestat totalment en contra d´hormonar els nens, i disposa de dades segons les quals el 98% dels homes i el 86% de les dones que durant la infància confonen el seu gènere, accepten de forma natural el seu sexe biològic un cop superada la pubertat. L´esmentat Col·legi insta educadors i legisladors a «refusar totes les polítiques que condicionen els infants per acceptar com a normal una vida de suplantació química o quirúrgica del seu sexe pel sexe oposat».
El Johns Hopkins Hospital de Baltimore, un dels centres mèdics amb més prestigi dels EUA, després de l´experiència del mateix hospital i de l´estudi dels resultats de les operacions de canvi de sexe, ha deixat de fer aquestes operacions, i molts altres hospitals han seguit l´exemple. Cal llegir l´article del responsable del canvi en aquell centre, el doctor Paul R. McHugh, «Por qué dejamos de hacer operaciones de cambio de sexo», que es troba a internet. McHugh, amb gran rigor mèdic, explica les raons que desaconsellen fer aquestes operacions, sobretot als infants.
En aquest tema hi ha també el risc que l´interès ideològic dels grups de pressió que marquen la pauta a parlaments i administracions prevalgui sobre l´interès dels infants i de les famílies que es troben en aquesta situació. Cal anar amb compte amb determinades visions antropològiques, i més quan es presenten com a única solució. Avui la perspectiva de gènere es va imposant a l´escola, que esdevé un factor clau d´una agenda oculta d´enginyeria social, de «colonització ideològica» en paraules del papa Francesc, que està canviant qüestions essencials de la nostra vida. S´ensenya als infants, adolescents i joves a poder elegir si ser home o dona, amb molt de prejudici ideològic i molt poca base científica.
