Té futur el PSOE? Aquesta és la pregunta que es fan destacats dirigents socialistes davant la imminència de les primàries que enfronten tres candidats: López, Sánchez i Díaz. La campanya i la defenestració de l´exsecretari general han obert una fractura interna que difícilment podrà solucionar el fragmentat vots dels militants.
Des d´Europa no arriben bones sensacions: a les darreres presidencials franceses, Hamon només aconseguí un 6% de suports; el PASOK grec pràcticament ha desaparegut; els socialistes holandesos travessen una greu crisi i els laboralistes britànics no tenen cap opció davant dels conservadors de la primera ministra, Theresa May.
Malgrat aquest panorama tan decebedor, la darrera enquesta del CIS encara manté viu el PSOE enfront un Podem que amenaça el seu tradicional espai, tot aglutinant des d´antics comunistes fins a molts professionals progressistes de les grans ciutats. Avui el vot dels més desfavorits se´n va a les files de Pablo Iglesias. Amb certes dosis de populisme, el descontentament del carrer, les retallades o l´atur són nínxols de vot que s´escapen al PSOE. Aquesta protesta sistemàtica dels podemites, però, no els garanteix ser una alternativa de govern. La idea de la moció de censura no ha rebut gaires suports i sembla més una estratègia per a lesionar els socialistes que no pas per fer trontollar Mariano Rajoy.
A Itàlia i a França s´estan reinventant fórmules noves que intenten recollir el vot socialista. El moviment de Macron va en aquesta direcció, però sense renunciar a centristes que fins ara estaven en posicions més dretanes. Però a les properes legislatives del juny presentarà tot un seguit de cares noves en les candidatures, sense la motxilla d´haver ocupat càrrecs públics. El mateix Manuel Valls fou rebutjat pels responsables de la plataforma de Macron i haurà de presentar-se pel seu compte.
Per la seva banda, Renzi amb el seu Partit Democràtic intentarà tornar a la cadira de primer ministre, tot inspirant-se en l´actual president francès. Dels socialistes a Itàlia, ni rastre.
El PSOE de moment està tocat, però no enfonsat. Manté un 20% de suport, amb feus importants com Andalusia o Extremadura, i el seu gran repte és evitar el trencament en uns moment en què l´enfrontament Sánchez-Díaz no genera gens d´optimisme a la parròquia socialista sobretot l´endemà de les primàries. Si el candidat perdedor -la continuïtat de Patxi López no ofereix dubtes- accepta treballar en el si del partit i no anar-se´n, caldrà recuperar la confiança d´uns votants molt desorientats que demanen canvis en la manera de fer política i obrir-se a la societat, deixant de banda les ganivetades típiques del carrer Ferraz. La gent està farta de la rigidesa dels vells partits i de les portes giratòries. La socialdemocràcia espanyola haurà de definir un model territorial, deixar d´anar a roda del PP i recuperar vot jove, obrer i el de les classes mitjanes de les ciutats.
Si es supera una etapa tan complicada com l´actual sense ruptura, el PSOE encara té molt camí per recórrer. Però en qualsevol moment l´edifici es pot esberlar si hi ha risc d´escissió. Les properes setmanes seran decisives. I la gran responsabilitat del futur del partit recaurà en Susana Díaz i Pedro Sánchez. Seria molt lamentable per a la democràcia espanyola que el PSOE es fes l´harakiri, atès que ara per ara és una alternativa al PP. I un país necessita de govern i d´oposició. Els més de cent anys d´història socialista no es poden dilapidar per la intransigència d´alguns dels seus dirigents.
