Les eleccions a la secretaria general del PSOE ja són a la recta final de campanya. Dilluns passat es va celebrar el debat de candidats i diumenge que ve els afiliats decidiran en votació. El debat de dilluns va ser agre, va transparentar les males relacions personals entre Susana Díaz i Pedro Sánchez, i d´aquest amb la comissió gestora. Díaz va dir a Sánchez: ningú no et vol, però les enquestes afirmen el contrari. El jove líder decapitat i ressuscitat té molts suports entre les bases, i encara més en l´opinió pública d´esquerres, que aprecia el seu «no és no» a Rajoy. Podria guanyar, i si guanya molta gent estarà contenta, però també podria representar un gran daltabaix per al seu partit.

El PSOE té un electorat envellit, gairebé tant com el PP, i haver facilitat la investidura de Rajoy no l´ajuda a escurçar la distància amb les generacions més joves. Per bastir aquest pont generacional Sánchez pot ser més útil que Díaz, massa lligada al sanedrí de la vella guàrdia -Felipe, Rubalcaba, Zapatero. Però Díaz té el suport i la fidelitat de l´aparell del partit i de la majoria d´organitzacions territorials; només se li escapa l´arc mediterrani, i especialment Catalunya.

Si guanya Díaz, la meitat del partit tindrà un disgust, però Sánchez desapareixerà del mapa i el disgust anirà passant. Al capdavall, haurà estat una decisió democràtica. I amb l´aparell a favor, el congrés de juny serà de ratificació i glorificació de la presidenta andalusa. En canvi, si guanya Sánchez l´altra meitat del partit tindrà també un disgust, però aquesta meitat controla una part molt important de l´aparell i de les baronies, i utilitzaran el congrés de juny per mirar de segar-li l´herba sota els peus.

Sánchez és més bon candidat, però el rebuig a la seva persona pot convertir el partit en una mena de pandemònium, i als electors no els agraden els partits barallats. El que guanyin per una banda ho poden perdre per l´altra.

La qüestió catalana? Poca diferència. Díaz proclama la igualtat jacobina i Sánchez ha descobert la nació de nacions per afalagar els afiliats del PSC, però el contenciós ja orbita en una altra dimensió. L´independentisme és tan lluny d´un candidat com de l´altre, i alhora tots dos serien capaços d´adaptar els seus principis a les exigències de l´aritmètica parlamentària. Com a exemple, els nacionalismes espanyol i basc acaben de pactar un peix al cove que fa molta enveja; el PSOE no seria pas més llepafils.