A la classe mitjana sense ambició -i mereixedora del seu mediocre destí, segons el nou catecisme- se la distingeix perquè encara mesura la riquesa per la necessitat i no pel desig. La necessitat és de necessitats; la riquesa, de rics.
El que regeix el sistema, afirmen ells mateixos, és la cobdícia, aquesta bulímia de riquesa que no coneix la sacietat.
De la lectura i escolta dels casos de corrupció aclaparen les quantitats: en una sola comissió entren dos milions d´euros a primera hora del matí i segueixen cometent al llarg de la jornada. Són quantitats que no aconsegueixen en tota la vida laboral milions de persones.
També sorprèn la seva autoestima salarial. Directius partidaris de la contenció salarial es posen ells mateixos els sous, se´ls apugen dràsticament, s´afegeixen incentius, s´assignen despeses de representació i se´ls provoquen, es concedeixen crèdits al 0% i targetes amb saldos alts i hi arriben al cèntim.
També xoquen les seves maneres. Famílies bé, col·legis cars, universitats bones, títols coronats per màsters a l´estranger però quan es telefonen per delinquir parlen com delinqüents amb un maneig d´argot i llengua bruta que només donen anys de billar i navalla.
És cridanera la facilitat amb la qual una família esdevé un clan, amb la mala fama que tenen els clans en les bones famílies. I la seva absència d´ovelles blanques, de fills calavera.
En aquests temps de liberalisme pocavergonya, cobdícia sense límit i desigualtats abruptes, ser ric s´ha tornat caríssim i per això disposar de béns exclusius com àtics a Marbella, no implica menysprear un habitatge social per a cadascuna de les filles grans.
Perquè ser ric s´ha tornat tan car, costa tant arribar a final de mes.
