Ressuscitar una sèrie d´èxit dels anys noranta pot ser una decisió arriscada. Fins i tot contraproduent. Pot passar que el resultat no obtingui les audiències milionàries d´abans i que, pel camí, perdi les qualitats de l´original. Només cal fixar-se en la repesca (innecessària) de The X-Files.

Els fans ja podran dir missa, però les noves aventures de Mulder i Scully són un rave. Els guions no t´enganxen i hi ha més química en una gasosa esbravada que entre Anderson i Duchovny. Potser no ens hauria d´estranyar tant, si tenim en compte que els expedients originals es van morir d´hipertròfia i esgotament. A partir de la cinquena temporada allò ja anava pel pedregar, però Chris Carter encara va allargar l´invent quatre anys més.

A Twin Peaks, és clar, aquest mal no li passarà mai. Tot i que avui se la considera una de les sèries més influents de la tele contemporània, després de descobrir-se l´assassí de Laura Palmer, l´invent va derivar cap a unes trames confuses que van acabar amb la paciència de productors i televidents. I no va tenir temps de fer-se insuportable, perquè a l´agent Cooper li van tancar la barraca a la segona temporada.

Sembla que la confusió argumental, amb la profusió d´elements onírics i surreals, continuen molt presents en els nous episodis de Twin Peaks. I, de ben segur, no l´abandonaran. Pretendre que el director d´Inland Empire retorni a uns paràmetres narratius més digeribles és una mica absurd. Voleu dir que James Joyce, després de fer Finnegans Wake, hauria tornat a escriure obres com Dublinesos? Doncs esperar-nos un Blue Velvet catòdic em sembla igual de quimèric.