Raimon s´ha acomiadat dels escenaris als setanta-sis anys. Ens deixa un munt de cançons fruit del compromís d´un poeta rebel, inconformista i contestatari. Algunes de les lletres eren, per als joves revoltats dels 60 i 70, himnes de lluita contra la dictadura franquista.

Per això, de tant en tant, encara taral·legem: «No creguem en les pistoles: / per a la vida s´ha fet l´home / i no per a la mort s´ha fet. / No creguem en la misèria, / la misèria necessària, diuen, / de tanta gent». («D´un temps, d´un país»).

Sense aturar-nos encadenem el clam: «No, / jo dic no, / diguem no. / Nosaltres no som d´eixe món. / Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó». («Diguem no»). Tot seguit, responem: «Contra la por és la vida, / contra la por és l´amor, / contra la por som nosaltres, / contra la por sense por, / sense por, sense por».

I, per acabar, hom agafa aire per cridar: «Jo vinc d´un silenci / antic i molt llarg / de gent que va alçant-se / des del fons dels segles, / de gent que anomenen / classes subalternes».

A Raimon, però, no se´l pot encasellar només com un cantant de protesta. El cantautor s´escapoleix de classificacions simplistes. Ha musicat poemes d´autors catalans clàssics (Ausiàs March, Anselm Turmeda ...) i moderns (Salvador Espriu ...). També cal recordar un reguitzell de composicions amoroses (començant per «Se´n va anar» i seguint per «En tu estime el món», «Treballaré el teu cos» i «Si un dia vols»...) plenes de tendresa. Inoblidables són els versos dedicats a l´Annalisa i a la seva mare. I es lloable el fervor del xativí pel seu poble d´origen.

Malgrat aquest tarannà tan polifacètic, quan s´escolta el recital del 28 de maig passat al Palau de la Música, es reviuen emocions, s´humitegen els ulls i apareix l´enyorança.

En aquests instants a la memòria selectiva aflora l´assistència en viu i en directe al recital d´aquell 13 de maig de 1970 a la facultat de Dret de Barcelona, organitzat en solidaritat en favor del treballadors en vaga d´AEG de Terrassa. Milers d´estudiants aplaudiren cada interpretació i cridaren consignes contra el franquisme. En finalitzar la trobada es va organitzar una manifestació, que va ser reprimida per la policia.

És una vivència més d´una generació, batejada com de la transició, que encara ha anat ocupant les poltrones del poder. Molts han renunciat als ideals que Raimon continua fidel. Per tant, és lògic que les fornades dels nascuts en democràcia empe­nyin per forçar el recanvi. Ara bé, no hi ha perquè denigrar la feina feta pels seus predecessors.

De fet, haurien de continuar la lluita per un futur d´igualtat, llibertat i solidaritat.