Es consolida el «Campi qui pugui» com a forma de vida. Molts dels condemnats o investigats per corrupció van ser el producte del «Campi qui pugui». El producte i l´origen. Pregonar aquesta filosofia de la vida de la qual després van ser víctimes. D´aquí que hagin acabat a les mateixes presons les primeres pedres de les quals van col·locar amb les seves mans. Van cridar «Mori l´Estat» i es van lliurar a la rapinya. La gent honrada, en canvi, es va posar a la cua (a la de l´atur, a la del Ministeri de Treball, a la del subsidi) sense adonar-se que els ministeris i les direccions generals eren meres petxines buides. El cargol havia marxat amb la nòmina del mes. Alguns, ingènuament, encara segueixen a la cua perquè per la tele surt un senyor que assegura ser el president del Govern.
Però el president del Govern és el principal valedor del «Campi qui pugui». De fet, perquè li aprovessin els pressupostos, ha dut a terme una subhasta vergonyosa. Estem davant d´un panorama de cops de colze, empentes i allaus en què caurem com mosques. L´actitud més decent, quan un escolta aquest crit, és posar-se a tocar el violí, com van fer els músics del Titanic. Però cal tenir molta sang freda per tocar el violí enmig del pànic, que és on ens trobem ara, buscant la manera de tirar endavant de forma individual perquè han desaparegut les solucions col·lectives. «Sigui vostè emprenedor», ens aconsellen. L´emprenedoria, quan es dona en quantitats patològiques, constitueix una forma de salvació individual. No hi ha espai per a tants emprenedors, d´aquí els cops de colze, les empentes i les allaus mortals davant les portes d´emergència.
Es pregunta un si el sentit de la vida ha de ser una conquesta d´ordre personal o si l´Estat hi té alguna cosa a veure. Hi ha països en els quals la felicitat dels seus habitants forma part del PIB. I forma part del PIB perquè la suma de les felicitats individuals dona lloc a un espai públic amable, en què ningú arrenca un ull a un altre per tenir-ne dos. Vol dir que cal trobar un equilibri entre el que posa un i el que posa l´Estat. Quan l´Estat no posa res, apareix el «Campi qui pugui».
