El llavors ministre García Margallo ha explicat quina era la seva recepta per al 9-N si Rajoy li hagués fet cas: posar els Mossos sota el control del ministre de l´Interior, confiscar les urnes i les paperetes, impedir la consulta com fos, i l´endemà fer una generosa oferta de negociació al Govern de la Generalitat. És a dir, es tractaria, en primer lloc, de deixar ben clar quins són els poders de cadascú, qui mana i qui ha de tremolar; i un cop establertes les posicions relatives, començar a parlar de com es recomponen les relacions entre l´autogovern català (i la majoria que el sustenta) i l´Estat espanyol. Ara, al cap de dos anys i mig, a banda i banda del conflicte se senten veus que apunten en una direcció semblant, en el sentit que el diàleg és necessari i totes dues parts hi podrien estar disposades, però no abans que es dispari el cartutx del referèndum.
Puigdemont i el seu executiu són esclaus dels seus compromisos, i no poden deixar de convocar a les urnes. El president i el Govern espanyol també estan lligats per les seves promeses, i no poden permetre que la consulta se celebri. Per tant, sembla inevitable que el castell de focs es dispari: aquesta setmana s´anunciarà la data i la pregunta, algun dia d´agost s´aprovarà al Parlament de Catalunya una llei per aprovar el referèndum, l´Estat la suspendrà de forma automàtica, la convocatòria serà tanmateix signada, publicada i igualment suspesa, i quan arribi la data ja veurem què passa i amb quin grau de crispació xoquen les tossudes persistències. En acabat es farà recompte de danys i arribarà el moment de seure en una taula a parlar de les causes de les causes.
Aquest és l´escenari que es preveu des de molts observatoris tant de Barcelona com de Madrid, i més que per bo, es dona per inevitable.
Però hi ha un problema: el que passi el dia de la consulta no tindrà un efecte neutral sobre el que succeeixi a partir de l´endemà. La idea de limitar-se a esperar que l´independentisme s´esbravi i s´estavelli ignora la certesa que una convocatòria frustrada no esbravarà res, sinó que farà créixer la pressió de la caldera. Podria ser la promesa de molts anys més de relacions enverinades. Per això aquests dies s´escolta una altra mena de veus: les que advoquen per signes de conciliació capaços d´aturar el compte enrere. En aparença no els fan gaire cas, tot i que no manquen àugurs que llegeixen pistes en determinats èmfasis i adjectius.
