Karl Marx odiava Londres, la ciutat que simbolitzava per a ell tots els vicis del capitalisme, però va poder escriure tranquil·lament a la sala de lectura de la Biblioteca Britànica. Ningú el va molestar, ningú li va posar pegues, ningú li va preguntar què feia allà un estranger com ell (i jueu, per a més senyes). Durant anys, Marx va viure en un pis sòrdid del Soho, però quan va conèixer Engels -que era milionari- i va poder traslladar-se a Primrose Hill amb l´ajuda econòmica del seu amic, va gaudir d´alguna cosa semblant a la vida confortable d´un bon burgès. Els diumenges, les famílies dels Marx i els Engels anaven a fer pícnic al parc de Hampstead Heath. Quan va emmalaltir de pleuresia, Marx va poder visitar els balnearis de mig Europa. I quan va morir, el 1883, va ser enterrat al cementiri de Highgate, en una tomba que té un bust sobre la làpida i en la qual està inscrita la famosa crida del Manifest comunista: «Treballadors de tots els països, uniu-vos». No crec que hi pugui haver un elogi més gran per a una ciutat que alberga la tomba del pensador que la va odiar i que hauria volgut destruir-la si hagués pogut fer-ho. La ciutat, és clar, va saber protegir-se a la seva manera: ara cal pagar quatre lliures per veure la tomba de Marx.

Això és el que els gihadistes odien de Londres i de qualsevol altra ciutat occidental: que siguin ciutats obertes, que siguin ciutats capaces d´albergar -i d´honorar- la tomba d´algú que l´odiava i que hauria volgut destruir-la. Els caps de suro que busquen causes geopolítiques i socials per justificar el terrorisme gihadista s´obliden de la causa principal d´aquest terrorisme, que no és l´exclusió social dels immigrants musulmans ni la invasió de l´Iraq ni res per l´estil, sinó l´odi desenfrenat, furibund , explosiu, nihilista cap a tot el que signifiqui vida i convivència i alegria i felicitat. Els gihadistes odien la vida, odien l´hedonisme, odien el sexe i odien la convivència pacífica de milions de persones que tenen idees i religions i cultures diferents, però que han sabut trobar una fórmula cívica per coexistir en pau. Per això els gihadistes s´han obstinat a destruir qualsevol indici de normalitat que contradigui la seva fúnebre visió de la vida. Per això assassinen a ganivetades la gent que es pren una cervesa en un bar de tapes al costat del Tàmesi. I per això assassinen les nenes que assisteixen a un concert d´una cantant hortera. És així de senzill. La nostra esquerra bananera faria bé d´assabentar-se algun dia d´aquesta veritat incontrovertible, encara que dubto molt que ho faci. La intel·ligència no sol figurar entre les seves prioritats.

¿Té raó Theresa May quan diu que les nostres societats han estat massa complaents amb l´extremisme gihadista? Sí, i tant que sí. Ella mateixa dona mostres d´aquesta complaença quan no s´atreveix a anomenar els gihadistes pel seu nom i simplement els anomena «extremistes», un adjectiu que amaga la raó fonamental dels crims gihadistes. «Com que extremistes? -es preguntava cabrejat Morrissey, l´antic cantant dels Smiths-. De quina classe d´extremistes estem parlant? D´un conill extremista?» Encara que molesti sentir-ho, el que diu Morrissey té molta raó. De fet, els imams extremistes segueixen predicant a les seves mesquites sense que ningú s´atreveixi a ficar-los a la presó o a bloquejar les seves fonts de finançament. I seguim buscant explicacions neuròtiques que d´alguna manera sempre acaben diluint la responsabilitat dels «gihadistes» i en canvi atribueixen les culpes a les polítiques d´Occident, bé sigui pel conflicte palestí o la invasió de l´Iraq o la guerra de Síria, o fins i tot per un remot incident del segle XVII en què un explorador britànic va trepitjar un ull de poll a Jerusalem a un devot musulmà. El mateix Jeremy Corbyn, el líder laborista, va atribuir fa poc les causes del gihadisme a la invasió de l´Iraq. Entre nosaltres, el simpàtic (i tòxic) Miguel Ángel Revilla opina el mateix. Per descomptat, cap sembla haver-se assabentat que el gihadisme ja havia actuat abans de la invasió de l´Iraq (l´11-S a Nova York, per exemple), ni que els plans per als atemptats de l´11-M a Madrid es van gestar diversos anys abans de la invasió. Però això és igual: ells repetiran tan tranquils la seva versió dels fets, que no és altra cosa que una vergonyosa manifestació de posveritat.

Encara que faci mal sentir-ho, haurem d´acostumar-nos a viure en tensió constant, sense saber d´on arribarà el següent atac amb bombes, o ganivets, o furgonetes, perquè no hi ha fórmules que puguin impedir els atemptats d´uns fanàtics que odien la vida i estimen la mort. I la nostra millor estratègia de defensa seguirà sent fer justament el contrari del que prediquen els gihadistes. I per això n´hi haurà prou d´alterar una mica la inscripció de la tomba de Marx: «Ciutadans lliures de tots els països, uniu-vos». Doncs això.