Són molts els conceptes jurídics que tendeixen a desvirtuar-se quan es fan servir en un llenguatge col·loquial, apartat del rigor a què es deu el jurista. A més, la deformació de la idea en qüestió pot vorejar la transgressió quan es barreja amb el discurs polític i la verborrea partidista. Però el principal problema es genera quan, ni tan sols des d´un punt de vista estrictament jurídic, aquesta noció presenta un significat clar i un contingut homogeni. En aquests casos, la comprensible ignorància del llec es barreja amb l´ambigüitat de l´expert i acaba xocant amb la interpretació esbiaixada del polític, per formar un batibull conceptual confús i enredat. Tothom parlant del mateix i tothom en un sentit diferent. D´aquesta manera, és normal que no s´arribi a cap entesa.
Entre els termes més usats, malinterpretats i foscos, es troba el d´«imputat». Tal era el desconcert generat per aquesta paraula que es va intentar solucionar el problema buscant-ne una altra que la substituís. Així, en virtut d´un canvi en la llei, el que abans es denominava «imputat» ara s´anomena «investigat». No obstant això, com era d´esperar, aquesta modificació no ha solucionat res. Els mitjans de comunicació continuen fent servir un o altre concepte indistintament i, en general, ha calat la idea que la reforma legal va ser un intent estèril que pretenia maquillar la mala fama i el desprestigi que portava implícit aquest vocable.
Per afegir més caos i generar més polèmica, s´afegeix a l´anterior la confrontació existent entre el dret a la presumpció d´innocència amb les «etiquetes» que es col·loquen als investigats durant el procés penal i, fins i tot, amb l´adopció de mesures que constrenyen la llibertat d´aquestes persones durant la tramitació del procediment. De la mateixa manera que es reconeix que, fins a la sentència final, ha de prevaler l´aparença d´innocència dels implicats, també s´ha d´acceptar que, de vegades, es fa necessari imposar decisions cautelars abans del judici. La tardança de la maquinària judicial (per diverses raons, com manca de mitjans, insuficiència de jutges, sobrecàrrega de treball, complexitat dels assumptes, etc.) comporta que, amb determinats requisits i garanties, es pugui limitar aquesta presumpció d´innocència acordant situacions com la presó provisional, l´embargament de béns o la retirada de passaports, difícilment compatibles amb aquesta predicada aurèola d´innocència fins que es dicti la sentència final.
Així, el nostre Tribunal Constitucional ha dictaminat en moltes ocasions la constitucionalitat i perfecta compatibilitat entre el dret a la presumpció d´innocència i l´adopció de les mesures cautelars, i no és aquesta presumpció ni un dret absolut ni un límit per a la protecció d´altres drets i principis constitucionals igualment mereixedors de protecció. No és estrany que, portat aquest debat al terreny polític, es toqui a conveniència el concepte d´imputat. Les exigències de dimissions, assumpcions de responsabilitats polítiques i acusacions de culpabilitat per una banda, enfront de les proclames de la presumpció d´innocència, oportunisme partidista, demagògia i incoherència per l´altra, inunden els telenotícies i les tertúlies de debat.
El veritable problema, al meu entendre, rau en una precària i arcaica regulació legal del nostre procediment penal, que ha creat una figura jurídica («imputat» o «investigat») que, en realitat, pretén aglutinar dins d´un mateix concepte situacions d´allò més diverses i, per tant, no equiparables. Per això, vam acabar anomenant de la mateixa manera persones que es troben en situacions molt diferents, generant confusió i propiciant la manipulació.
Per exemple, «imputat» o «investigat» és aquell sobre qui recau una acusació delictiva i al qual un jutge, en una resolució judicial suficientment motivada, imposa mesures limitadores de llibertat (com la presó provisional) o restrictives (com la retirada del passaport o l´obligació de comparèixer al jutjat determinats dies), argumentant, entre altres qüestions, sòlids indicis, evidències de culpabilitat i riscos que cal evitar (com la fugida del reu, la destrucció de proves o la possibilitat que continuï delinquint).
Igualment, serà «imputada» o «investigada» la persona sobre la qual recau una acusació delictiva, però sobre la qual el jutge no imposa cap mesura limitadora o restrictiva de llibertat, prosseguint el procediment davant la necessitat de dur a terme més diligències d´investigació i esclariment dels fets. En força ocasions, després d´aquestes posteriors diligències o investigacions, les causes s´arxiven i les imputacions s´aixequen, de manera que resulta temporal i transitòria la situació en què l´acusat es veu immers. Es tracta d´una conseqüència inevitable, derivada de la necessària tasca d´investigació judicial. És més, en aquests casos l´afectat pot estar «imputat» o «investigat» durant mesos (o anys) sense una interlocutòria que justifiqui de forma motivada la seva situació, més enllà de la necessària investigació judicial i l´existència de sospites propiciades per la denúncia de la part acusadora.
De vegades, la crida a declarar com a «imputat» o «investigat» es deu a l´obligació del jutge d´escoltar la versió de l´acusat d´un delicte sobre el que ha passat, estant el procediment judicial en una fase tan inicial que només aquesta versió de l´acusació pot servir de base per a aquesta crida. En aquest sentit, jo mateix m´he trobat sovint amb resolucions judicials cridant a declarar en qualitat d´imputades algunes persones, com a primera mesura a adoptar davant la denúncia d´un particular, basant-se aquesta resolució en la necessitat d´investigar uns fets i sense que existeixi argumentació o cap motivació per la qual l´òrgan judicial consideri que existeix responsabilitat penal del citat davant el Jutjat. I això és així perquè, d´acord amb l´article 486 de la Llei d´enjudiciament criminal, «la persona a la qual s´imputi un acte punible ha de ser citada només per ser escoltada».
Igualment, «imputat» o «investigat» és la figura apta perquè un ciutadà pugui comparèixer en el procés penal amb tots els seus drets i garanties. A més, en nombroses ocasions s´imputa algú per assegurar-li l´exercici de determinats drets en un procediment penal, i per avalar el compliment de les garanties constitucionals, sense que s´exigeixi una anàlisi prèvia sobre els indicis o certeses de l´acusació. Dit d´una altra manera, a un jutge d´instrucció, per imputar una persona en una fase inicial del procés, no se´l requereix perquè efectuï profundes anàlisis ni arribi a conclusions sobre la possible responsabilitat d´aquella. Es pot produir una imputació formal i inicial, sent aquesta una situació inevitable i que realment es preveu més com una salvaguarda dels drets de la persona afectada que com un raonament judicial del qual es pugui deduir o concloure cap responsabilitat.
És per això que el terme «imputat» o «investigat» pot estar referit a situacions greus de les que potser es desprenguin seriosos indicis de responsabilitat criminal com, també, a situacions més nímies, sense clares repercussions penals i de les que no es deriva inicialment cap culpabilitat. En definitiva, serveix per al més i per al menys. Per tant, seria convenient una reforma en profunditat del procediment d´enjudiciament criminal, per diferenciar clarament situacions i conceptes. Si no, seguirem assistint a un ball de declaracions contraposades, diàlegs de sords i picabaralles sense sentit.
