L actuació de Donald Trump irrita però no sorprèn. De fet, s´ajusta al que ell mateix va emfatitzar durant la campanya presidencial. La seva decisió de retirar els Estats Units de l´Acord de París contra el canvi climàtic -un pacte, recordem-ho, subscrit per gairebé 200 països-, la seva duresa antiimmigratòria o la seva crítica a la majoria de països europeus pel seu compromís insuficient amb l´OTAN -exigeix que cada soci gasti en defensa almenys un 2% del PIB nacional- responen a una doble lògica: d´una banda, l´acusada personalitat del president americà, que va fer d´algunes d´aquestes qüestions el centre del seu missatge populista; i, de l´altra, la tradició aïllacionista de la política exterior de Washington, que bascula històricament d´un extrem a un altre. «Pau, comerç i amistat honesta amb totes les nacions, sense forjar aliances amb cap» van ser les paraules de Thomas Jefferson, que podria repetir sense posar-se vermell l´actual inquilí de la Casa Blanca. Per descomptat, caldria afegir que els temps són uns altres i que, sense vincles forts entre els diferents països, els efectes positius de la globalització difícilment poden arribar a bon terme.
Trump molesta i inquieta, és cert, però no altera el sentit de la Història. Es diria que ni tan sols un president dels Estats Units té potestat de fer-ho. En canvi, sí que pot introduir matisos i és convenient que estiguem atents a alguns d´ells, per aprofitar-los d´alguna manera al nostre favor. La seva amenaça a l´OTAN obligarà -la mateixa Merkel ho ha reconegut- que els països europeus avancin en la seva coordinació militar per fer front als desafiaments exteriors, cosa que a llarg termini serà beneficiosa per a la UE. En realitat, una major independència en qüestions de seguretat suposa una major autonomia. D´altra banda, en retirar-se de l´Acord de París -provocant no només la ira global, sinó també la indignació de les principals multinacionals americanes-, Trump ha causat un efecte pendular que està mobilitzant les grans fortunes del seu país per tal de redoblar els esforços particulars i empresarials per frenar el canvi climàtic. Les crítiques expressades en veu alta per les grans petrolieres del país no deixen de ser simptomàtiques al respecte. Finalment, la seva retòrica en contra de la globalització potser serveixi també perquè algunes elits prenguin consciència que s´està incubant una nova guerra entre classes socials que exigirà intel·ligència, passos decidits i enginyeria fina si volem atenuar els seus efectes perversos. La pèrdua de soft power a què condueixen les decisions de la Casa Blanca afectarà el prestigi mundial dels Estats Units i potser beneficiï els seus competidors asiàtics. Encara que, per a Europa sobretot, el que suposa Trump és una crida a la responsabilitat i a una política adulta.
Amb el Regne Unit a punt de sortir de la Unió i Trump predicant el nacionalisme, no queden excuses perquè Merkel i Macron no actuïn com a locomotores d´una major cooperació política i militar. El prestigi democràtic de l´Europa de la post-guerra -un exemple efectiu sobre com resoldre de forma òptima les diferències entre nacions i treballar en comú- unit a la necessitat de donar passos endavant en la integració comunitària, sobretot pressupostària i financera, conflueixen en aquest moment de gran incertesa política. De forma paradoxal, potser Trump i el Brexit siguin motius suficients per encaminar-nos cap a una política adulta, més responsable, senzillament més europea.
