Quaranta anys després de la mort de Franco, els liberals pateixen encara una pèssima fama a Espanya. Les crisis, la calamarsa i fins les pertinaces sequeres segueixen sent culpa dels ara anomenats neoliberals, que són capaços de qualsevol maldat per tal de guanyar diners.
L´autodenominat Caudillo els tenia una tírria similar a la que els professa una part considerable de l´actual esquerra i tota la ultradreta. La diferència, si de cas, és merament semàntica. Franco els insultava amb el títol de «demoliberals», concepte que al general més general devia semblar-li una barreja de demòcrata i dimoni. Valgui la redundància.
Curiosament, el diccionari tracta molt millor els liberals que el franquisme i l´extrema esquerra. Un liberal és, segons la primera accepció del totxo de la Reial Acadèmia, algú «generós, o que obra amb liberalitat». Se´l defineix també com a «comprensiu, respectuós i tolerant amb les idees i les formes de vida diferents de les pròpies».
Sorprèn que una idea en aparença tan benèfica hagi acabat per adquirir connotacions fortament negatives sense més que afegir-li el prefix «neo» a la paraula liberal.
La consulta al diccionari no fa sinó acréixer els dubtes, ja que un «neoliberal» seria una persona partidària de reduir al mínim la intervenció de l´Estat en la vida de la gent. És a dir: el mateix que sostenien els primers adeptes del liberalisme, ja fa un piló d´anys. No s´entén gaire bé això de «neo», llevat que sigui per molestar.
Serà que la vida resulta molt més complexa que els diccionaris. L´actual govern comunista de la Xina, per exemple, és el campió del liberalisme econòmic en els fòrums de Davos, davant de l´anacrònic nacionalisme de Donald Trump. Això no impedeix que els neoliberals de Pequín mantinguin un ferri Estat dictatorial que controla fins al nombre de fills autoritzats per parella.
L´Estat xinès es fica literalment al llit dels seus súbdits; però així i tot els hereus de Mao -que ja no aixecarà cap- són alhora els més ferms defensors de l´obertura del mercat i de la lliure circulació de mercaderies.
No és l´única paradoxa. La Unió Europea, a la qual fatxes i neocomunistes veuen com la suma de totes les maldats del neoliberalisme, és en realitat un club de països socialdemòcrates. Cert és que Brussel·les ha abolit les fronteres interiors i prohibeix els monopolis en la millor tradició liberal; però no ho és menys que -en general- proporciona educació i sanitat gratuïtes als seus ciutadans. Una cosa que a la ultraliberal Amèrica del Nord qualificarien potser de socialisme.
