Quan no el xiulen i pot parlar, en Puigdemont demostra que es prepara els discursos. No és que digui res amb el menor interès, això mai, vull dir que es molesta a buscar sempre una metàfora que relacioni Catalunya amb el lloc on es troba. No com aquell mariner que el va precedir en el càrrec, que no sortia de les frases nàutiques i va acabar havent de plegar veles. En Puigdemont va a la Fira del Suro de Cassà i es despenja amb una paràbola sobre les semblances entre Catalunya i el suro, material en aparença fràgil però que sempre acaba a la superfície, malgrat la tempesta que al seu voltant puguin desenvolupar els elements i blablabla. I tothom riu, aplaudeix i es fa selfies amb ell, que a aquesta tasca i no a cap altra l´ha cridat la història.
És un president de fires i mercats. Visitar dirigents europeus li va gros, però entre vilatans que només esperen la fira per beure vi i divertir-se, es troba tan còmode com Jordi Pujol, al cel dels cadàvers polítics sia. A la fira del Caragol de Lleida explicarà que els catalans som com aquests animalets, no per hermafrodites sinó perquè avancem sense fer soroll. A la de la Mel de Crespià, que no hi ha poble més dolç que el català. A la del Formatge de Lladó que, com la llet, un poble també ha de fermentar per assolir el seu estat definitiu. A la de l´Avet d´Espinelves, que també Catalunya, quan els veïns li tapen la llum que necessita per viure, s´aixeca més enlaire que mai per abastar-la. A la de l´Ou de Sant Guim de Freixenet, que miri bé Espanya com no ens en falten per plantar-li cara. A la de l´Embotit de Bescanó, que se´m posa com aquest paltruc quan penso en el futur del meu poble. I vinga riures, i vinga selfies. A la del Clown de Vilanova de la Muga, excusarà prudentment l´assistència, no sigui que les comparacions les facin els altres.
Posi un president-periodista a la seva vida, senyora, no li aportarà res però sempre tindrà a l´abast la frase adequada. I vinga riures.
