Era un pintor de mirada psicodèlica. Un artista que caminava al marge de cap moda o corrent convencional. Àcrata. Fa més de trenta anys va exposar al bar Salsitxa i, llavors, va anunciar que era la seva exposició pòstuma. Coneixedor del món esotèric -gran lector- i dels enfonys del Tarot, plasmava mons irreals i de rerefons lisèrgic. Li agradava navegar per la Rive gauche de Girona, per locals com el Freaks, el Salsitxa, los Padules, el Trumfa, el Cafè o el Sol. Hi va haver una època que se´l veia sovint al bar el Sol. Gran polemista, feia de bon escoltar: irònic, sarcàstic i amb un excel·lent sentit de l´humor, contemplava la vida des d´una certa distància i amb mirada d´entomòleg. Palau forma part dels artistes que han anat a contracorrent i que mai no han seguit la senda dels mercats ni de les capelles. Home d´obra efímera -si no ha la sorpresa que hagi deixat un llegat- acostumava a dibuixar en tovallons, bitllets de tren o paperots. Imprimia un univers de follets i monstres que vagarejaven en uns paisatges inestables i en constant moviment -líquids. La foto que millor el representa l´hi va fer Pep Iglesias pel magnífic llibre Projeccions (interiors amb artista), que també va exposar el pintor Marc Palau a El Cafè. Allà, Palau, barba i cabells llargs -aire d´alquimista-, està assegut enmig de llibres i d´objectes de tota mena. Llum inspirada en Caravaggio. També és memorable la que li va fer Jordi S. Carrera -blanc i negre- de jove i al davant de teles i màscares. Aire hippi. Palau, va ser company d´alguna «nit sense fi». Fosca irreal i alba crua. Era una persona que, amb poques paraules, sabia diagnosticar qualsevol cosa o novetat que s´esdevenia a Girona. Escèptic però no descregut col·laborava amb els seus dibuixos o la seva pintura quan se li demanava. Va pintar el mural del bar Cròquis i també el del Casal del Pont Major. Coronant l´anomenat «Carrer del torrats», hi va pintar, El boig, del Tarot. Pintura que va desaparèixer quan el carrer va perdre caràcter i va caure en la decadència. Potser ara, que s´ha remodelat el barri, seria el moment que algun grafiter hi tornés a pintar la carta, amb les petites aportacions que ell va inventar. El carrer, abans fosc i tenebrós, ara és ple de sol. Una imatge que recorda una de les poques èpoques apassionants per les que ha passat la ciutat -la de la joventut. Una declaració de principis generacional. En la memòria d´una societat hi han de tenir cabuda artistes de tots els àmbits. Amb la seva pèrdua se´n va una manera de fer única que, tal com afirma l´escriptor Eudald Camps, «la seva millor obra va ser, ell mateix».
