Encara recordo el dia no gaire llunyà en què el tradicional sopar de corresponsals a Washington es va celebrar sense el president de guàrdia, que era i és Donald Trump. O no va ser convidat, o no va voler anar-hi, o les dues coses. Però, a part el barat i fàcil que resulta apuntar-se a disparar contra el ninot amb el tupè groc moc en marquesina, a part d'això, dic, tan encimbellada reunió va demanar ser representada per Bob Woodward i no sé si, també, el seu col·lega Carl Bernstein: els del Watergate i Nixon, ja ha plogut des de llavors. Sembla que no hi ha recanvi o se'l va fumar el negret Jayson Blair, el que s'inventava els reportatges per al TNYT.
Mai he descartat del tot que el periodisme mainstream sigui més aviat conformista, adaptatiu, i que el bon periodisme és cosa d'ànimes fortes i insubmises. D'unes poques ànimes. I que consti que els veterans citats i altres, per exemple, Tomás Alcoverro, el talent del qual té la frescor dels 30 anys, segueixen fent la seva feina, però al senador McCarthy no el van fer fora els periodistes, sinó els mateixos polítics, farts de les seves inquisitorials extravagàncies. Ens queda el consol que algunes de les mirades més ferotges i menys contemplatives sobre els límits de l'ofici són obra de col·legues: El periodista i l'assassí ( Janet Malcolm). Abans era més fàcil divorciar-se que canviar de diari, però ni la premsa, ni el matrimoni, ni el lloc de treball són el que eren i d'això en diuen modernitat líquida. Però la postveritat només és un nom de la propaganda i la postcensura -que Juan Soto Ivars retrata magistralment a Arden las redes- només és post, en el sentit que es produeix després de la publicació de l'obra i supleix la censura prèvia: agra tasca. La fiabilitat cal buscar-la amb un llum d'oli al sol del migdia. En el remolí digital tot es barreja i confon i, com a referència, no ha arribat ni a aproximar-se als llibres i la premsa escrita. Liquiditat? No, categories.
