El dia que jo vaig néixer, el meu avi patern va tornar a ficar a la nevera una ampolla de cava que havia comprat per si venia un nen. He de reconèixer que sempre em va fotre aquesta història que no sé si és certa o apòcrifa, inventada pel meu pare per fer-me enrabiar en els meus despertars feministes. Amb quatre filles i tres fills, dels quals només un li havia donat un net home, l'avi considerava que el cognom estava en franc risc de desaparició, quan no directament en vies d'extinció. Només va haver d'esperar dos anys per destapar l'escumós, perquè va néixer el meu germà i va frenar l'apocalipsi del llinatge. L'avi s'hauria estalviat el disgust anticipat de veure sucumbir el Garcés a l'empenta imparable dels García si hagués viscut per veure la primera modificació de la llei del Registre Civil que va permetre col·locar el cognom de la mare per davant del patern amb el beneplàcit de tots dos, possibilitat a la qual es va acollir una de les meves cosines amb el seu primer plançó. Però potser s'hauria quedat perplex amb la següent reforma, que entra en vigor el 30 de juny i elimina la prevalença per defecte del llinatge patern en la inscripció d'un nadó en cas de desacord entre els progenitors, establint que l'ordre el determinarà el funcionari encarregat al seu criteri o per sorteig si no arriben al consens en tres dies. Abandonar a l'atzar, o a la voluntat d'un tercer, una cosa tan important com el nom de la família? Que no ens farà més feliços perquè vingui un nen? Ja no mana el pare, ni tan sols cal que n'hi hagi a la llar perquè l'apreciat cognom es perpetuï. En efecte, avi, les noves famílies i els nous temps presenten avantatges insospitats.
No hi ha moltes parelles que hagin pres juntes la decisió d'avantposar el nom familiar de la mare al del pare: a tot Espanya 23.000 nadons es diuen com la mare. La igualtat, a més de no ser obstaculitzada per la normativa, hauria d'exercitar-se de manera conscient per la ciutadania. Jo conec alguna que l'ha fet simplement per tirar una xineta al patriarcat, però en general la inèrcia és la llei de l'avantatge per als homes. No falta tant perquè els progenitors afegeixin la pregunta «i quin cognom li posarem?» a la de «quin nom li posarem?», però de moment, la prevalença masculina no es considera una circumstància a batre en l'esfera privada. A la pública, em va semblar cridanera la insistència de Mariano Rajoy a anomenar el líder de Podem «senyor Iglesias Turrión» la setmana passada durant el debat de la moció de censura al Congrés dels Diputats. En aquesta oratòria bromista, en actitud reguitzell d'acudits de col·legi de capellans, que es gasta el president de Govern, es notava la cantarella de conya en la forma de repetir amb insistència el segon llinatge de Pablo Iglesias. Com si la rima o la sonoritat li fessin gràcia. Estava a punt de mosquejar-me quan va pujar a l'estrada el portaveu del PP, Rafael Hernando. Per a sorpresa fins i tot dels seus, el primer que va fer a contestar a la diputada Irene Montero, que durant dues hores havia desgranat els casos de corrupció dels conservadors defensant la moció presentada pel seu grup, va ser al·ludir a la relació sentimental de Montero i Iglesias. Haguéssim començat per aquí, tants canvis legals, tots aquests passets endavant perquè un espanyol pugui portar indistintament el nom de la mare o el del pare, i resulta que en el cas de les dones sempre prevaldrà el del seu company de llit.
