Fa certa recança preguntar-se si avui funcionaria com atracció turística el tren ganxó, que compleix 125 anys de la seva inauguració, i que va tancar les seves portes el 1969. El darrer dels carrilets. Una mica a la manera del tren de Sóller, a Mallorca, que permet resseguir l´espectacular Serra de Tramuntana. O els traçats de via estreta que sobreviuen, en un paisatge verd, al Cantàbric.

El tren de Girona a Sant Feliu, amb algun projecte de recuperació aparcat, i que palesava la puixança econòmica dels empresaris del suro de finals de segle XIX. Una mostra real de com la millora en les comunicacions de la Costa Brava sud, segueix sent una tasca necessària, avui en dia, i pendent de ser aconseguida. La bona conservació de les locomotores del carrilet expressa com els santfeliuencs tenen aquest mitjà de transport dins del seu imaginari.

Un transport, avançat, si volen, a la dèria pels tramvies que a finals del segle passat va tenir lloc a les grans ciutats europees. El tren ganxó, com tantes coses a la vida, té la nostàlgia de les coses passades i perdudes. La sensació, un xic falsa, que en altres èpoques el concepte del temps era més important, i les experiències es vivien d´una forma més reposada: la vida a una altra velocitat. Avui, quan es parla de tubs de transport que podrien transportar viatgers a més de 1000 quilòmetres per hora, l´extrem contrari: disfrutar del paisatge i del lloc, connectar territoris que pateixen mancances de transport importants, amb un mitjà que sembla fusionar-se amb el paisatge.