Fa cosa de tres anys, a l'antiga Gran Mesquita d'Al Nuri al barri vell de Mossul (Iraq), un home d'aspecte imponent (túnica negra, turbant negre i llarga barba del mateix color) es va presentar davant els creients com un nou califa i va proclamar la seva autoritat sobre amplis territoris pertanyents fins llavors als estats de l'Iraq i de Síria. Però al mateix temps va anunciar que pretenia estendre el seu domini a la resta del món començant pels països de majoria musulmana i acabant per aquells que com Espanya ho havien estat en el passat. L'home es deia, o es feia dir Abu Bakr al Baghdadi i d'ell no se sabia gran cosa excepte que va estar pres dels militars dels Estats Units durant dos anys, al cap dels quals va ser posat en llibertat. A partir d'aquesta espectacular posada en escena, es va convertir en personatge habitual dels mitjans occidentals i fins la revista Forbes el va incloure en la seva llista de persones més influents. No n'hi havia per menys. Al Baghdadi, si hem de creure el que ens expliquen, va ser capaç de crear com per art de màgia un exèrcit de milers de combatents perfectament equipats (molts d'ells ciutadans europeus), ocupar enormes explotacions petrolíferes, i fins a arribar al seu ràpid avanç a les mateixes portes de Bagdad. Per fer tot això en tan poc temps es necessiten molts diners i molta complicitat política. En un primer moment es va especular que l'Aràbia Saudita i altres nacions del Golf Pèrsic poguessin estar darrere del fenomen ja que l'autoproclamat Estat Islàmic (ISIS) s'havia manifestat com l'exponent més radical del supremacisme sunnita. No obstant això, en passar-se per les televisions occidentals imatges de les execucions massives, tortures a presoners i destrucció de monuments mil·lenaris que practicava el Califat en els seus dominis, aquesta explicació va perdre força i es va començar a justificar la seva fortalesa financera en l'exportació de petroli i fins i tot d'obres d'art en un mercat clandestí queno fa cas de la procedència criminal de qualsevol classe de riquesa. La fascinació mediàtica per la crueltat de l'ISIS i la seva habilitat per transmetre els seus missatges a través de les xarxes socials va arribar al seu apoteosi (és un dir) amb la campanya d'atemptats a Europa. Uns atemptats que responien gairebé sempre al mateix esquema. Els autors solien ser ciutadans europeus d'origen islàmic que es fanatitzaven sobtadament veient vídeos de propaganda gihadista. I les armes a emprar anaven des del fusell d'assalt kalàixnikov fins al modest ganivet de cuina i últimament a un camió llançat contra una aglomeració humana que s'havia donat cita en un lloc determinat per assistir a una sessió de focs artificials o a un partit de futbol. Entendre el fenomen des de la llunyania es fa difícil, però convindria esforçar-s'hi abans que, tal com va sorgir, desaparegui del nostre camp de visió ara que l'Estat Islàmic i el seu califa estan a punt de ser derrotats militarment a la ciutat de Mossul quan es compleixen tres anys del seu naixement. En alguns mitjans ens diuen que Al-Baghdadi podria haver mort. Seria una llàstima. Un altre que, com Bin Laden, se'n va d'aquest món sense aclarir les seves complicitats.
