Gràcies a les hemeroteques digitals, he repassat les portades d' El País de juny de 1977, quan ningú parlava encara de la Transició i quan anaven a celebrar-se les primeres eleccions democràtiques en quaranta anys. El cinc de juny de 1977, per exemple, els GRAPO volaven a Madrid una de les torres d'alta tensió més importants per al subministrament elèctric, mentre que a Barcelona mataven dos guàrdies civils que estaven reparant un cotxe patrulla davant d'una caserna. Al País Basc, ETA exigia un rescat de mil milions de pessetes (sis milions d'euros) a canvi de la vida de l'empresari Javier de Ybarra, que apareixeria mort quinze dies més tard, ficat en una bossa de plàstic i amb un tret al cap. Altres portades d'aquests dies parlaven d'una pujada dels preus del taxi, de la voladura d'una emissora de ràdio al País Basc (ningú escrivia encara Euskadi) i de la posada en llibertat de diverses dotzenes de presos d'ETA i d'altres grups terroristes (i això que encara no s'havia promulgat la llei d'amnistia).

A les portades de la primera quinzena de juny de 1977 no va aparèixer ni una sola notícia que pogués ser interpretada com un signe d'optimisme o de confiança en el futur. Més aviat tot el contrari: totes tocaven assumptes depriments o que incitaven al pessimisme. Concentracions d'ultradretans, la vaga de fam de 400 presos condemnats per delictes de terrorisme, més vagues a les fàbriques i més notícies de pujades de preus. El vicepresident Gutiérrez Mellado -vestit de militar- va fer un discurs televisiu demanant calma i civisme. Les eleccions estaven a tocar, sí, però ningú sabia molt bé què podia passar. Els diaris publicaven guies per votar perquè ningú tenia ni idea de com fer-ho.

I les notícies internacionals tampoc eren gaire prometedores. A Itàlia, les Brigades Roges havien tirotejat el gran Indro Montanelli (que va sortir viu de miracle). A l'URSS (Rússia no existia llavors), el Partit Comunista de la Unió Soviètica condemnava l'«eurocomunisme» de Santiago Carrillo, a qui considerava un «desviacionista» que havia traït el veritable esperit del «socialisme científic».

És curiós, perquè és molt possible que jo llegís molts d'aquests diaris en el seu dia, però no recordava gairebé res de tot això. El que recordo molt bé és l'estranya barreja d'angoixa i d'expectació que vivíem tots, alguna cosa així com el que se sent quan l'avió en el qual viatgeu cap a un lloc en el qual mai has estat està arribant a la velocitat d'enlairament a la pista. La sort està llançada, sí, però s'aconseguirà enlairar l'avió? Ningú ho tenia clar. D'una banda, flotaven els mals presagis; de l'altra, les ganes que tot el que havíem viscut en el franquisme s'acabés per sempre. I encara que no érem tan conspiranoics com molts joves d'ara, es parlava de fosques maniobres militars, d'amenaces velades, de coses que mai sabíem si eren reals o inventades però que sempre feien por. I si ens haguessin preguntat als que teníem vint anys llavors quina impressió teníem del que havia de passar, molts de nosaltres hauríem contestat que tot acabaria sortint malament, sens dubte, encara que mig minut després hauríem rectificat que no, al contrari, que tot sortiria bé. Així estaven les coses. Ningú estava segur de res.

El cas és que la Transició va acabar sortint bé, sí, però també podria haver fracassat completament. Molts joves tenien idees absurdes i somiaven amb una revolució guerrillera. Altres joves somiaven ressuscitar el franquisme a força de violència indiscriminada. I altres eren escèptics i es desentenien per complet de tot el que sonés a política. Ningú confiava en el rei Joan Carles -un rei imposat, dèiem-, ni tampoc en Adolfo Suárez -un falangista, dèiem-, ni en Felipe González -un oportunista, dèiem-, però també desconfiàvem dels comunistes de Carrillo, el «desviacionista» segons el veredicte dels soviètics. En aquestes condicions, el sorprenent és que tot el procés polític que es va iniciar en aquells dies de juny de 1977 sortís bé. I si va ser així, va ser per dues raons. Una, perquè els polítics d'un i altre costat que havien viscut la guerra civil i la postguerra estaven disposats a fer el que fos perquè no tornés a ocórrer un desastre com aquell. I el segon, que les generacions dels nostres pares i avis -que també havien viscut la guerra i la postguerra- pensaven igual que ells. Tenien bona memòria i no volien més odi ni més enfrontaments. Tampoc volien destruir el petit oasi de llibertat que estaven gaudint. I van obrar en conseqüència.