Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d´igual: era, si fa o no fa, de la mida d´un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d´aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l´indret) i, com l´oreneta, venia de l´Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m´allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l´interior del niu. Al cap d´unes dies -o potser setmanes- va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d´arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s´assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família. De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d´aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s´hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s´aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.