La sentència dictada l´1 de juny per la Sala Social del Tribunal Suprem, amb ocasió de la presentació d´un recurs per a la unificació de doctrina, és d´indubtable interès, i haurà de ser llegida amb molta atenció en l´àmbit universitari, de tal manera que, per si no tinguessin ja prou feina, haurà de merèixer l´atenció dels vicerectorats responsables del professorat universitari, a més òbviament de la dels responsables de personal, dels gabinets jurídics i dels representants unitaris i sindicals del personal docent i investigador contractat laboral (encara que no estarà de més que també sigui llegida i analitzada per les Juntes de Personal docent i investigador funcionari, ateses les referències a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que interessen a tot el professorat en general sense distinció per raó de la naturalesa jurídica de la seva relació amb la seva Universitat ocupadora). Ah! M´oblidava dels vicerectorats responsables d´economia, que hauran de preveure els hipotètics costos econòmics que poden suposar demandes ja presentades, o que es presentin, i que tinguin molts punts de connexió amb l´ara comentada, per no parlar ja del professorat «temporal permanent» que no superi un concurs i al qui s´haurà d´abonar una indemnització d´acord amb la recent jurisprudència del TS.
La Sala centra amb promptitud i correcció les qüestions jurídiques a resoldre i com ha d´afrontar jurídicament la resolució del cas. Estem en presència de dos supòsits contradictoris en què l´últim contracte s´ha extingit per venciment del termini pactat, i que amb anterioritat han existit un ampli nombre de contractes també temporals formalitzats amb els mateixos docents, i ha de donar resposta a la pregunta de la qualificació jurídica d´aquesta extinció «quan les activitats docents desenvolupades ho han estat per cobrir activitats permanents i estructurals de la Universitat i, especialment, per a supòsits diferents dels que preveu la normativa reguladora de la modalitat contractual utilitzada». Per donar deguda resposta a la pregunta formulada caldrà resoldre, diu la Sala, «si l´actuació descrita està o no emparada per la normativa comunitària o interna vigent en la interpretació efectuada per la jurisprudència del TJUE i per la nostra; i, també, en cas que no ho estigués, la qualificació que caldria atorgar als fets descrits i les seves conseqüències en l´àmbit de la demanda formulada per l´actor avui recurrent».
La Sala vincula la normativa pròpia universitària amb les tres situacions contractuals en què s´ha trobat el professor recurrent (associat, col·laborador i lector), per posar de manifest que la configuració d´aquests contractes «...ha estat sempre de caràcter temporal, en consonància amb la configuració normativa d´aquests contractes», per passar posteriorment a efectuar una succinta síntesi de cada modalitat contractual i de la seva raó de ser, per concloure, que si s´utilitzen de manera indeguda s´incompleix la normativa vigent; dit amb les pròpies paraules de la Sala, referides al professorat associat, «quan no es compleixen els pressupostos que legitimen aquest tipus de contractació, així com quan l´activitat docent desenvolupada està absolutament desvinculada de l´activitat professional que exerceix el docent fora de la Universitat, es desvirtua l´essència d´aquesta modalitat contractual».
Corol·lari de tot l´anterior, i amb una tesi que provocarà sens dubte satisfacció entre un ampli nombre de professorat universitari amb diverses modalitats contractuals de durada determinada, i no crec que tanta entre els que dirigeixen i gestionen les Universitats (i no precisament per no estar d´acord amb aquesta tesi) és que la prestació de serveis en l´àmbit universitari, la seva forma «normal» ha de ser, pel que fa a la seva durada, «la relació indefinida -a través dels diferents cossos docents- o laboral -mitjançant la figura ordinària del professor contractat doctor-, i que la contractació temporal, cas de formalitzar-se, serà conforme a dret, i estic completament d´acord amb aquesta tesi, «durant els períodes i per a les necessitats previstes legalment», tesi amb la qual la Sala vol posar de manifest una cosa que desenvoluparà extensament més endavant (fonament de dret quart) que enllaça amb la seva interpretació de la jurisprudència del TJUE i més concretament de la important sentència de 13 de març de 2014: primer, que la contractació temporal és possible en l´àmbit universitari; segon, que s´ha d´ajustar als requisits requerits, legalment i convencionalment, per a cada figura; tercer, que no obsta a la temporalitat de la contractació el que es tracti d´atendre necessitats permanents (dono fe, permetin-me una referència pròpia en la meva condició de docent universitari des de fa més de quaranta anys, i amb ocupació de diversos càrrecs de responsabilitat institucional, que les activitats pràctiques són una cosa consubstancial a la vida acadèmica, i d´obligada utilització amb l´entrada en vigor del «model Bolonya», i que per això són activitats permanents, tot i que la docència pot impartir-se, i tant de bo que fos sempre així, per professionals de reconegut prestigi i amb activitat principal externa a la Universitat); i quart, i no menys important per descomptat, és que, permetin-me la banalitat, es compleixi i respecti la normativa, o dit de forma més tècnica, amb paraules del mateix tribunal, que «responguin a les finalitats i interessos protegits per la norma legal que habilita la corresponent contractació temporal, bé sigui per raons lligades a la necessària relació entre la realitat pràctica i professional amb la formació dels alumnes, bé a exigències connectades a la promoció i formació del docent, o a qualsevol altra finalitat legalment establerta».
La doctrina general anteriorment exposada requerirà una anàlisi casuística, és a dir cas per cas, ja que la realitat del món universitari és extraordinàriament diversa, per determinar en quina mesura és procedent d´aplicar. La Sala és del parer que la celebració en frau de llei dels successius contractes temporals formalitzats entre la UB i el professor «resulta evident»; evidència que per a la Sala se sosté, i novament caldrà posar al meu parer l´accent en què els contractes responguin a les finalitats i objectius fixats per a cada modalitat i no al fet que es tracti d´una activitat (m´agrada més aquest terme que el de «necessitat») permanent i duradora, en què aquests contractes, i jo diria més exactament que la seva plasmació concreta, «es van dirigir a la realització de necessitats docents regulars i estructurals de la universitat demandada que no estaven lligats als objectius propis de la contractació», sent així que el contracte de professor associat no es va formalitzar amb compliment d´un requisit obligatori, l´acreditació d´una activitat professional principal externa a la Universitat, i que durant el contracte de professor lector (inalterats els fets provats de la sentència de instància) «...(no) es complissin mínimament les finalitats formatives lligades a aquesta modalitat contractual». És a dir, no han estat ben utilitzats els contractes que va formalitzar l´actor, almenys el d´associat i el de lector, que en realitat va desenvolupar tasques que correspondrien a professorat permanent (funcionari o laboral), cosa que implica que les tasques desenvolupades, bàsicament la impartició de docència ordinària, «estan allunyades de la configuració finalista dels mateixos contractes utilitzats, cosa que revela la infracció de les normes que regulen aquest tipus de contractes».
