Segons defensa Francisco Granados, ha estat víctima de tenir un milió llarg d´euros a Suïssa. Per si aquesta tragèdia no commou la parròquia que paga impostos, afegeix que el veritable dolent a l´ombra d´Esperanza Aguirre es diu Ignacio González. Aquí no només es planteja un dilema ètic, perquè pobre del país obligat a triar entre dos polítics. També apareix una crisi d´identitat. En efecte, s´ha de respectar els que som incapaços de destriar entre Granados i González, amb el risc consegüent d´atribuir a un les aventures de l´altre, sovint intercanviables.
En la seva entendridora presumpció d´innocència, Granados no hauria d´abusar de la capacitat de compassió de l´audiència. El compte milionari a Suïssa d´un governant no pot despatxar-se com un mer «error». Si el seu beneficiari era conseller de Justícia, l´equivocació adquiria en si mateixa rivets criminals. Si a més s´asseia a les tertúlies de La Sexta per pontificar abans que platicar sobre la decència política, potser correspondria una demanda del perdó públic. Però no, el cadell d´Aguirre s´escuda a la SER en el fet que de Suïssa «lamentablement és molt fàcil entrar però gairebé impossible sortir». Aquí seria obligat escrutar-li la cara. Només així s´esbrinarà si s´està rient dels espanyols, després amagar en un altell una fortuna que la majoria de nous contractats laborals necessitaran cent anys de treball per reunir, si no mengen ni es vesteixen.
No obstant això, no hem de culpar Granados del dificultós aflorament dels comptes suïssos. Serà per l´escarpada orografia helvètica, replicada en la també muntanyosa Andorra, però tampoc Pujol va trobar un forat en els seus esplaiats anys de mandat per legitimar la sospitosa herència de l´avi Florenci. I sembla ser que llinatges regis i bancaris també van escamotejar perquè de Suïssa «és difícil sortir». Doncs bé, vist el dany irreparable que el país centreeuropeu ha causat a l´innocent Granados, procedeix envair-lo sense més dilació. Amb l´honra no s´hi juga.
